Eduard Jener (1940) és un savi de la cultura que es fa a Sant Cugat. És Graduat Social i ha estat vinculat a empreses de tot tipus (construcció, electrònica, noves tecnologies, perruqueries, arts escèniques…). Des de 1995, escriu una columna setmanal sobre cultura al Diari de Sant Cugat i, actualment, participa a la tertúlia setmanal dels divendres a Ràdio Sant Cugat. Anteriorment, va fer un programa de cultura en aquesta mateixa ràdio i va col·laborar amb la revista ON? Sant Cugat. També participa en presentacions de llibres.
En una de les darreres columnes setmanals que vostè va escriure al Diari de Sant Cugat, fa referència als diferents equipaments culturals que ha visitat al llarg del 2009. Quina valoració en fa d’aquests espais?
En aquest sentit, penso que Sant Cugat té un espai emblemàtic, el Teatre-Auditori que pretén absorbir un tant per cent molt important del que es fa en quant a espectacles i arts escèniques a Sant Cugat. Això fa que d’altres espais, alguns d’aquests en condicions precàries (Teatre La Unió, etc.), no puguin ni assolir ni comparar-se amb aquest altre espai.
En concret, el Teatre-Auditori s’ha convertit en una cosa híbrida, que no és ni un teatre com a tal ni tampoc un auditori del tot, perquè no ens trobem en un lloc on contínuament s’hi faci música. No obstant això, els seus actuals responsables l’estant portant força bé, tenint en compte la situació d’ambigüitat en que es troba.
Actualment, el teatre està estrenant la seva setzena temporada i en els últims anys ha fidelitzat un públic molt heterogeni amb una programació molt eclèctica. Això vol dir que s’ha aconseguit que molts dels que van a veure la Malú o el grup Pereza s’acostin al teatre, el coneguin i que, si els agrada tinguin la possibilitat de tornar-hi algun altre dia.
Però, tornant al que m’havies preguntat, el que s’ha comentat i es comenta és que cadascun dels districtes tingui un centre on realment es puguin fer aquest tipus d’activitats, però sense arribar a ambicionar el model del Teatre-Auditori. Però sí s’ha pensat que hi hagi unes sales de mig aforament que permetin fer un tipus de teatre amb un cert nivell des del punt de vista tècnic que possibiliti representar coses locals i de fora de prou qualitat. Perquè està clar que és una ciutat de 80.000 habitants (85.000 amb els no censats) i s’ha de comptar amb aquest factor.
El problema de Sant Cugat, entre d’altres coses, és que està massa a prop de Barcelona. La meitat de la població actual ha vingut en la seva majoria de Barcelona i manté un tipus de comportament, tant en les compres com en l’oci, molt orientat cap a la capital catalana. Però això és incompatible amb l’oferta que ofereix Sant Cugat? Personalment, crec que no, ja que potser si l’espectacle que fan a Barcelona, també el fan aquí, val la pena esperar-s’hi uns mesos i no haver-se de desplaçar.
Però, continuant amb el tema dels districtes, l’espai que hi ha Mira-Sol per fer teatre és petit, però adaptat a les normatives de seguretat, des del punt de vista elèctric i d’espai, etc. És un espai interessant, on es poden fer coses, però és un espai petit.
La Unió, com sabem, es troba en una situació difícil des del punt de vista econòmic. No obstant això, té molt potencial, ja que està situada en un punt magnífic de la ciutat per poder-hi fer coses i, si estigués en condicions, des del punt de vista físic, allò seria un espai fantàstic.
No obstant això, la col·laboració que s’ha establert entre el Teatre-La Unió i el Teatre-Auditori des del punt de vista econòmic ha permès que els responsables de La Unió hagin pogut tirar endavant una programació amb elements d’experimentació i dirigides a un públic més “jove”. Amb això no vull dir que el Teatre-Auditori no faci teatre pel públic jove, sinó que s’entén que hi ha un tipus de teatre que es pot permetre o té l’obligació de fer una cosa més experimental, precisament perquè “té menys a perdre”.
D’altra banda, a Valldoreix tenim un local ínfim, amb unes condicions desastroses on hi una gent que contínuament està representant teatre o espectacles parateatrals i que té el seu públic, lluitant contra tot element advers.
També hi ha alguna cosa que es fa a La Floresta. Allà n’hi ha un grup teatral que es va mantenint i que va lluitant amb un espai sense cap mena de condicions.
I altres espais que puguin utilitzar-se per fer teatre?
En aquests moments tenim l’escola de música per coses de petit format, que es va utilitzant de forma regular, i el claustre del Monestir per l’estiu. Ara diré el que es diu sempre: aquest espai és fabulós i magnífic per poder-hi representar espectacles com, per exemple, la música de cambra. Això té un efecte doble: la música que es fa i el lloc on es desenvolupa.
Però ens falten espais. Ara es parla d’aquesta nova nau, que estarà situada darrera del restaurant La Masia, amb una capacitat de 400 espectadors. Personalment, penso que està molt pensada per poder fer aquest tipus d’actuacions de grups joves de grup de rock o de pop.
Sí d’això el Christian Treceño es queixa molt, de la falta d’equipaments a Sant Cugat perquè els artistes produeixin.
Sí, n’hi ha dos punts de vista sobre això: quan parlem de cultura, centrada en les arts escèniques, ens referim a creadors o receptors? En aquest moment la ciutat és una bona receptora de cultura i ho demostra amb un Teatre-Auditori que omple el 85% d’un teatre que té 770 localitats. El que es demostra amb això és que n’hi ha una quantitat de gent que és receptora de cultura escènica i que, més o menys, va omplint els espais on es fan coses. Ara, la pregunta que em faig és la següent: som generadors de cultura?
Sant Cugat és una ciutat potent, des del punt de vista econòmic, a pesar de la crisi, i des del punt de vista sociològic, perquè té molts universitaris, molt infants i adolescents que potencialment podrien començar a crear cultura d’aquí a pocs anys. No obstant això, necessitem equipaments culturals perquè els joves no marxin. Cal que tinguin espais de producció cultural a la seva mateixa ciutat.
Però per aconseguir això, cal també un suport en ferm de l’ajuntament…
Certament. Si hi ha uns quants grups que fan teatre, el primer que han de tenir és un lloc per poder-lo fer en condicions. El segon que han de tenir és un suport perquè això sigui així, sobretot des del govern municipal. Però, realment el govern ho vol i ho pot fer? Ja que, malauradament, tot s’acaba decidint en funció del seu cost econòmic.
L’actitud que durant moltes generacions ha funcionat de fer les coses per pròpia iniciativa ha canviat. No sé si per mal o per bé. No sóc capaç de dir-ho i crec que tampoc cal. El que està clar és que ja no es fan les coses com es feien abans i que cal dotar a aquesta gent d’elements necessaris per tal que puguin fer arts escèniques.
En aquest sentit, estic pensant en que ara es doblarà la funció de l’escola de música amb un altre equipament per tal que un dels dos pugui esdevenir conservatori. No obstant això, si aquest espai només cobreix una funció formativa i no de producció, que és l’única manera que té l’artista d’esdevenir-ne com a tal, tindrem suficients espais perquè els que estudiïn puguin començar a demostrar la seva vàlua? Tenim la voluntat política de dissenyar projectes en aquesta direcció?
Per exemple, estic pensant en que Sant Cugat podria acollir un espectacle semblant al de la Temporada Alta de Girona. Un espectacle que ha aconseguit tenir una programació pròpia de qualitat durant tres mesos, capaç d’aglutinar els crítics de Barcelona. A Reus han fet el mateix, no amb tant de ressò, però també ho han intentat.
Llavors, aquí el que em pregunto és, si som capaços de fer un centre de creació teatral a Sant Cugat? Això no depèn tant de la gent que hi viu sinó d’un plantejament de tipus més global i a llarg termini. Això ho dic en un moment on les dificultats econòmiques són les que són. Però també és veritat que moltes vegades hi ha diners per segons quines coses i no n’hi ha per unes altres. És un tema de prioritats. Cap a on canalitzarem els pocs diners que tenim, tenint en compte la crisi?
I sembla ser que la prioritat del consistori és més enfortir el Teatre-Auditori que no pas la xarxa creada amb els altres districtes.
Probablement a l’imaginari del govern municipal hi ha les dues coses. Però la prioritat en un principi és consolidar el Teatre-Auditori, ja que costa molt de mantenir. És per això que cal plantejar un projecte a llarg termini per crear un tipus d’estructura que no només permeti ser uns bons receptors de cultura sinó també bons productors.
Abans s’ha referit al Teatre-La Unió? Què em pot comentar?
És propietat d’un col·lectiu privat i ningú que no sigui soci els pot retreure res. La llàstima és que, en un moment determinat, va haver-hi un intent d’arribar a un acord per compartir aquesta propietat, almenys en la gestió, amb l’ajuntament i, finalment, no va tirar endavant. En part, puc arribar a entendre que els socis de La Unió vulguin conservar l’hegemonia sobre el seu patrimoni, però, si aquesta actitud el que provoca és que aquest patrimoni es vagi malmetent fins al punt que no es puguin representar espectacles, com passa ara, perquè la seguretat ho desaconsella, potser caldria replantejar-se si volen continuant gestionant-lo o no. El que és lamentable és que un espai com aquest estigui sense poder ser utilitzat d’una forma normal.
Canviant de tema, pel que fa a la seva vesant de crític d’art, com creu que haurien de ser els textos dels col·legues de la seva professió?
El crític d’arts escèniques ha de ser ponderat i l’últim que ha de ser és objectiu. Quan jo escric una crítica el que busco és explicar perquè els que estan a l’escenari ho fan d’una manera determinada o que és el que pretenen transmetre quan fan allò. També t’afegiré que és molt diferent fer una crítica de teatre o una crítica de música. No té res a veure!
Personalment, insisteixo en aquest paper meu, que molta gent al principi no entenia, d’escriure de gèneres tant variats com una obra de la música clàssica o un espectacle de la Rosario. Com que m’agrada tota la cultura, més fàcil parlar-ne de tot. I en aquest paper que represento, em situo com a un espectador més i, insisteixo, com un privilegiat. Però també tinc una actitud molt diferent quan em trobo davant de gent molt professional o de gent que no ho és tant. En aquest, sentit, sempre examino l’espectacle preguntant-me quin efecte causa en mi, però també quin efecte causa en el públic. Per això en moltes de les meves crítiques al final especifico perquè m’ha agradat o no i la impressió del públic. Una de les coses que mai m’ha agradat és mostrar el meu criteri com el criteri.
Aquest any celebrem oficialment els 10 anys de Pedra i Sang. Quina valoració en fa i quina ha sigut l’evolució que ha patit al llarg dels anys?
És un tòpic dintre de l’ambient de Pedra i Sang afirmar que aquesta obra té un component doble de tradició i modernitat. Em refereixo a tradició perquè tracta d’un tema històric, que es va produir a l’església i al Monestir de Sant Cugat i, com a tal, té un component identitari molt interessant. Però a la vegada està escrit a l’any 2000 i per un autor, en Josep Maria Jaumà, que durant molts anys va tenir la seva càtedra a la UAB precisament en l’assignatura de Shakespeare. És un gran traductor de poesia anglesa i és un home que va tenir la capacitat de formular una obra, que fuig de l’auto sacramental (algú ha dit, fins i tot, que és un thriller), que planteja una història moderna per tal de visualitzar un enfrontament per diners i de dos tipus d’actituds davant de la vida.
L’arrelament d’aquesta obra a la ciutat ha sigut, en gran part, per la voluntat d’una associació, de la qual en formo part, que es va crear l’any 2005 amb la intenció de consolidar l’obra com una aposta decidida de la ciutat amb la cultura pròpia.
Personalment, crec que és una obra que té un nivell des del punt de vista literari acceptable i que fidelitza a l’espectador introduint una, dues o tres novetats cada any. Amb això vull dir que l’autor incorpora a l’obra fets locals o internacionals representatius de l’any. A la darrera funció en un moment es va fer referència al senyor Millet. D’aquesta manera, es crea una complicitat entre l’espectacle i l’espectador. A més, el lloc també acompanya a aquest aspecte: es representa en un espai amb un aforament de cent persones (sala capitular del claustre del Monestir) i en sis sessions.
Aquest any un dels propòsits per commemorar l’any és celebrar-ho a l’església del Monestir…
És cert això. Hi ha la voluntat de celebrar, almenys una de les sessions de Pedra i Sang al mateix lloc on van ocórrer els fets finals de la història: l’assassinat de l’Abat Biure a l’altar major, mentre oficiava una missa. Però, al final no sé com acabarà aquesta història, ja que no hi ha massa bona disponibilitat. Almenys ho intentarem.
S’ha parlat ja amb el rector de la parròquia, Mn. Blai Blanquer?
Tot just comencem. Per tant, hem de veure el pas del temps i les actituds i què és pot fer perquè això pugui arribar a ser una realitat. No m’atreveixo a avançar més coses i penso que tampoc cal. Ja que intervenen molts factors en que això es pugui fer. No oblidem que aquesta és una producció de l’ajuntament.
Es pot dir que Pedra i Sang és l’espectacle cultural més important que produeix la ciutat?
Sí i, fins i tot, m’atreviria a dir que és l’única. Tot i que és cert que al Teatre-Auditori hi ha determinats espectacles que es repeteixen amb el temps, com el concert que ofereix l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat. En aquest sentit, fan una feina molt bona. Sempre dic que a Catalunya hi hauria d’haver quaranta orquestres com la d’aquí.
A banda d’aquest espectacle aquest any el Teatre Espiral oferirà dos per un públic més familiar o la Camerata Sant Cugat amb una actuació fixa a la programació de l’any o els de la coral infantil i juvenil. A més, hi ha un grup molt important a Sant Cugat, les Joventuts Musicals, que té una acció contínua de determinat nivell.
A curt termini cap a on hauria d’anar la política cultural de l’ajuntament?
Aquest projecte no es pot plantejar pels pròxims mesos i els quatre anys d’una legislatura no són suficients. I em refereixo a fer una previsió a llarg termini. Cal aprofitar el potencial demogràfic de Sant Cugat, amb molts nens i gent jove que voldrien dedicar-se a les arts escèniques, a partir de dotar a la ciutat de més equipaments per donar suport a aquesta realitat. Si no, això es perdrà.
A més, s’haurà de veure si volem ser consumidors de cultura o també productors de projectes culturals. Personalment, penso que podríem fer quelcom més i no conformar-nos amb la primera de les opcions. Això només es pot fer amb una voluntat de fer-ho a llarg termini, rebutjant a partidismes i anant a buscar capital privat per tal que això es pugui tirar endavant.
D’altra banda, serà difícil que puguem tenir una societat equilibrada si el tema cultural no està treballat. Si alguna cosa diferencia una societat com la nostra d’altres és que som prou rics com per permetre’ns fer segons quines coses i aquesta n’és una d’elles. Se suposa que crear o fomentar cultura és fomentar llibertat.
Aquí entra també el tema de la immigració?
Ui! Ara acabes d’encetar un tema que podríem abordar en dues entrevistes més perquè és molt difícil. Personalment, quan sento la paraula integració no sé què vol dir. Quan una persona ve a treballar a un territori estranger, el país té l’obligació d’intentar integrar-lo, però aquesta també ha de voler. Al parc Ramon Barnils, per exemple, s’està creant un gueto: es fan campionats de Voleibol només d’ecuatorians (per dir alguna nacionalitat).
En aquest sentit, la integració es fa difícil, com a qualsevol societat, però encara es converteix en més gran en una societat esquizofrènica des del punt de vista de la llengua com la nostra.
Amb això d’esquizofrènica què vol dir?
Doncs que tenim una cultura d’immersió lingüística en català a les escoles d’infants, però alhora tenim que aquests nens juguen en castellà. Més esquizofrènica que aquesta impossible!
A més, quins són els diaris de més tirada a Catalunya? La Vanguardia i El Periódico. Dos publicacions en castellà, tot i que el darrer també treu una versió catalana. Quantes pel·lícules trobem en català al cine? La nova llei del cinema ja veurem com s’aplicarà. Les majors no baixaran del burro.
Amb aquests elements podem dir que vivim en una societat esquizofrènica. I això ja ve de lluny, no només des del franquisme. Els articles que apareixien als diaris a l’any 1910 es podrien publicar ara i veuríem com la realitat no ha canviat tant.
Per tant, el tema de la integració cultural és molt complex i, tinc la impressió que, des de la nostra cultura, tenim les de perdre.
Però al que em referia és que la programació del Teatre-Auditori no ofereix espectacles pensats per cobrir les necessitats culturals dels immigrants sud-americans o magrebins, per posar dos exemples clars.
Tens raó, es podria fer com dius, però aquí entra una altra qüestió: des de la nostra societat hem de potenciar espectacles estrictament d’origen estranger? Què entenem per integració? Quan arribo a un lloc, què he de fer? Exportar el que faig o no? Per tant, em refereixo a que hem d’anul·lar les tradicions religioses que s’han convertit en tradicions no religioses, com els nadals o reis, perquè hagi arribat un percentatge determinat de gent d’una altra religió?
En aquest sentit, personalment crec que estem anant a parar a un altre tipus de societat que no es regirà per paràmetres d’integració. I per prevenir aquests canvis serà molt important fixar-nos en el que passa a França o a Alemanya. Jo en broma dic que cada dia em canvien el paisatge!
I tecnològicament no diguem…
Sí i tant! A les arts escèniques el tema de la simultaneïtat no s’havia donat tant com ara. Ara un grup d’origen africà es pot barrejar i fer flamenc-fusió. El resultat final quin és? No ho sé, però m’és indiferent: la cosa és experimentar. L’espectacle de Bollywood de la nova temporada del Teatre-Auditori d’aquest primer semestre ha exhaurit les seves entrades en dues setmanes. Això és increïble! Ara, el que volem aquí és cultura de la Índia, o el que volem és una cultura de la Índia passada per un sedàs modernitzador “a la americana”.
D’altra banda, la immigració de Sant Cugat té un caràcter especial. La majoria d’immigrants de la ciutat no venen per necessitat, per dir-ho d’alguna manera. Aquí tenim anglesos, alemanys, francesos, italians, nord-americans, etc., a banda de sud-americans i magrebins, per exemple. Tenim una immigració que es diferencia radicalment de Santa Coloma de Gramanet o de Badalona.
