Espanya és aquell país ideal on els sud-americans volen anar a viure. Un somni que en tres mesos s’esvaeix del seu cap. Cases de 30 metres quadrats, jornades laborals de deu o més hores diàries,… En definitiva, poca llibertat i fins i tot, en molts casos, menys autonomia que al seu país d’origen.

Per ells la seva idea inicial d’Espanya s’ensorra pràcticament en trepitjar aquest territori. Mil euros són els diners que necessiten els immigrants hispans per poder sortir dels aeroports espanyols i entrar a Espanya com a turistes. Uns cèntims que suposen per la majoria d’immigrants la primera contrarietat que es troben en arribar a l’estat. Abans han hagut de passar per la compra del bitllet d’avió. Diners que han aconseguit endeutant-se, en el millor dels caos, amb amics que ja viuen aquí des de fa un temps.

Un cop surten de l’aeroport es troben amb un altre problema, molts cops convertit en una missió impossible: aconseguir un pis de lloguer no gaire car. Una despesa que es farà si es troba feina. Treball que durant sis mesos només servirà per pagar el lloguer del pis i l’endeutament per les despeses del bitllet d’avió i dels famosos mil euros. Quan se surt d’aquest llanguíssim túnel, els queda una vida per endavant per dedicar-la al treball. Un llarg camí esclavitzat pel capital.