Territorio comanche és un llibre on s’expliquen les vivències, les experiències i els desencants de dos corresponsals de guerra. Márquez i Barlés comenten les històries i les anècdotes que han viscut durant un temps concret a la guerra de Bòsnia. El primer ens acosta al món dels càmeres de guerra, mentre que el segon, ens fa més propera la realitat dels cronistes especialitzats en conflictes bèl·lics. El càmera mostra una dèria especial per filmar en directe la destrucció dels ponts i el cronista exhibeix durant tota la novel·la una por a la guerra. És una fantàstica narració que ens mostra la guerra en estat pur. Una descripció realista, crua i amb molta ironia dels enfrontaments bèl·lics. Un tipus d’humor que té una clara voluntat de denúncia. Una crítica negativa al món de la guerra.
Pérez-Reverte també desaprova aquells que sense haver anat a la guerra s’atreveixen a qüestionar la tasca del periodista. Al llibre es pot veure com es rebutja la gent que pensa que els periodistes s’inventen les guerres que narren. “Com si a la guerra s’hagués de pagar per què la gent dispari.” “També paguem als ferits per que es deixin ferir i als morts per que es deixin matar.” Igualment critica a aquelles persones que, des del seu despatx, demanen als periodistes justificants de tots els diners que es gasten a la guerra i passen per alt que allà les coses no funcionen ben bé com en un país democràtic i pacífic. “Un soborna a la gent, es mou al mercat negre, lloga cotxes robats o els roba personalment. Però explicar-li això a un imbècil de moqueta que fitxa a les sis per anar a casa i veure el partit.”
Reverte al seu llibre també fa una crítica a les noves maneres de funcionar del nou periodisme. Explica que la gran competència que existeix entre les agències, les televisions, les ràdios i els diaris obliga als periodistes a treballar a velocitats de vertigen perquè la notícia no quedi obsoleta. “Un retràs de cinc minuts, una descoordinació de satèl·lit, era suficient per què la informació es quedés vella i no valgués una merda.” Els reporters ja no poden perdre’s dos mesos a l’Àfrica i pretendre que els publiquin els seus escrits en primera plana. Aquest periodisme forma part del passat.
Per últim, cal afegir la descripció per part de l’autor de la novel·la de la vida íntima dels periodistes. Molts d’ells perden la seva dona a causa de les llargues temporades que passen fora de casa. “Mentre els reporters corrien davant d’un tanc libi a Yamena, l’esposa estava als jutjats de Barcelona demanant el divorci.” “Però no s’ho prenien molt malament, al cap i a la fi, mentre ells jugaven a herois creuant carrers i tot això, elles es barallaven amb el col·legi dels nens, els terminis de l’aparell de televisió, la factura del butà i la soledat.” Hi ha però unes altres dones que prefereixen que el marit estigui a la guerra perquè “Un reporter jubilat és com un marí vell: tot el dia recolzat a la finestra recordant.” Encara que moltes vegades la causa de la separació matrimonial és la infidelitat dels propis periodistes de guerra. L’abundància d’alcohol entre els reporters de guerra anima també l’organització de festes amb dones que afavoreixen aquest fet. “Les tres Des normalment deia l’avi Leguineche: desequilibrats, divorciats, dipsòmans.”
Ficha bibliogràfica.
Títol original: Territorio Comanche
Preu: 16,50.
Casa del libro.