Entrevista a Enric Jubany Gràcia, antic perruquer del carrer Gran de Gràcia

Enric Jubany va néixer a Montcada i Reixac el 27 de Març de 1920 en el si d’una família de comerciants. Va ser durant 50 anys perruquer al Carrer Gran de Gràcia. Tenia una barberia heretada dels seus pares. Es va fer Guàrdia d’Assalt i quan esclatà la guerra, als divuit anys, el cridaren per lluitar al front dels Pirineus del costat de les tropes nacionals de Franco. Més tard, un any després de l’enfrontament bèl·lic, el 1940, li va tocar anar a l’Àfrica a causa del Servei Militar Obligatori. Quan el va acabar va anar a viure a Sant Cugat del Vallès on es va casar per primera vegada i va tenir dues filles. Anys més tard, tingué la desgràcia de quedar-se vidu. No obstant, aquesta condició li va permetre casar-se per segona vegada per l’Església i recomençar una nova vida al costat d’una altra dona. Actualment és vidu, està jubilat i gaudeix com mai de les victòries del seu equip de sempre: el Barça.

P.- Vostè fa molts anys que és soci del Barça, no ?
R.- Sí, des de l’any 40. Al cap de cinc o sis mesos de fer-me soci em van cridar per incorporar-me al Servei Militar a l’Àfrica. Llavors, vaig haver d’anar al Capitán Piñeiro, Marqués de la Mesa de Asta, que va ser el president imposat pel franquisme, a explicar-li la meva situació: m’havia de donar de baixa de soci. Ell em va dir que no em preocupés i que abans era servir la Pàtria que el Barça. Molt bon home, per cert. Era quan hi havia el camp de Les Corts. Tenia fila cinc i seient 25. El número de soci era el 210 o 211, no me’n recordo bé.

P.- Quin jugador recorda amb més nostàlgia, per la seva qualitat, de l’època de Les Corts ?

R.- Samitier. Era l’amo. Ha sigut el jugador millor del món. Ni Kubala ni Di Stéfano. Era una eminència allò que feia. Era fantàstic. A França li deien el hombre lagosta. De cap no hi havia ningú que el guanyés. En els còrners, de deu xutats, nou eren gol. Després ja va venir en Kubala, en Di Stéfano, de molta qualitat, però, per mi, com el Samitier, no.

P.- Bé, Di Stéfano no va jugar al Barça, oi ?

R.- Di Stéfano era del Barcelona, el què passa es que va venir una Real Orden de Madrid perquè anés al Real Madrid. No hi ha dret del què van fer ! En Samitier va anar a Argentina a pagar la fitxa al River Plate, un milió de pessetes. El jugador era del Colòmbia, El millonario de Colombia, però com que no estava federat aquest equip, van anar a pagar-li la clàusula al seu ex-equip per ordres de la FIFA. Di Stéfano va venir a Barcelona al febrer i s’estigué a casa de Kubala fins al juliol. Aquí s’entrenava i jugava amistosos. Però el general Moscardó, el Delegat Nacional d’Esports, va dir que s’havia de reunir amb el president del Madrid, Santiago Bernabéu, i el president del Barça i arribar a un acord sobre el cas Di Stéfano, ja que junts no podien jugar al Barça . Llavors, Moscardó va trencar el contracte que unia el Barcelona amb el jugador argentí i els va dir que o jugava un any a cada lloc o al Madrid. Aleshores el president del Barça va dimitir perquè va considerar l’acte de Moscardó com una injustícia.

P.- Per tant, podem dir que Franco va ajudar al Madrid per aconseguir formar un equip ple d’estrelles com el que va tenir ?

R.- No. Però si un Cap d’Estat no sap res, home ! Va ser problema de Moscardó. Aquest home tenia una mania al Barcelona brutal. Llavors Di Stéfano va dir que s’anava al Madrid, aquest li va pagar un milió de pessetes al Barcelona i ara és President d’Honor del club blanc.

P.- És cert que vostè, com a perruquer que és, va tallar els cabells al General Franco ?
R.- Sí. Quan vaig anar al Servei vaig pelar al Franco per casualitat. Va coincidir que jo estava a la Capitania General de Melilla fent la mili. En aquella època, el Caudillo reunia més o menys cada mes els 17 capitans generals d’Espanya a Madrid. Jo era l’encarregat de donar les medecines al general Yagüe i el general Orgaz i per això vaig anar amb ells. Quan em vaig trobar davant de Franco estava tan nerviós que no vaig saber com adreçar-me a ell. Però el Caudillo em va dir que no em preocupés, que jo seria l’encarregat de tallar-li els cabells i que em quedaria tres dies amb ell. En aquell moment, vaig ser l’home més feliç del món. En aquells tres dies que vaig passar amb Franco, vaig veure la bona persona que era. Vaig passar una mili molt maca.

P.- Tornant al Barça, ha tingut mai alguna trobada amb el president Núñez ?
R.- Quan em va donar la medalla. Em va donar la medalla de plata i la d’or. En l’any 65 la de plata i en l’any 90, amb el Núñez de president del Barça, la d’or.
P.- Vostè el va votar a les primeres eleccions del Barcelona que s’hi va presentar?
R.- Sí, sí , sí. Qui primer vaig votar va ser el Casacuberta, que és qui va fer el Camp Nou i després, quan va sortir el Núñez, el vaig votar a ell. Va estar 21 anys, a mi m’agradava. Era una persona molt recta. Alguns deien que no el votaven perquè era un milionari. Com que era un milionari ? Hi ha molta gent envejosa !

P.- I amb Joan Gaspart va tenir alguna xerrada ? El va votar quan es va presentar a les eleccions?

R.- Sí, vaig trucar al Barça per donar-me de baixa i em va sortir el Gaspart per casualitat. Llavors, ell em va dir que em pagaria el carnet de soci i jo li vaig respondre que no, que tenia un problema a la vista i no veia bé de lluny. Però malgrat tot, ell estava disposat a pagar-me el carnet del Barça. Es pensava que no tenia prou diners.

A les eleccions no el vaig votar perquè no vaig votar cap. No coneixia ningú. Després s’ha vist que va ser un somiatruites perquè va portar a la ruïna el club. Molt barcelonista però no val res. Tenia una junta amb molta gent. Es gastava els diners a cabassos de mala manera.

P- Aprofitant que ahir es va jugar el derby Barça-Madrid, com veu la política de fitxatges de Florentino Pérez ?

R.- Ahir va jugar mol bé el Barcelona. Li va fer un bany al Madrid. Té el Zidane, el Ronaldo, el Roberto Carlos, que cobren una infinitat de calés. No sé com el Madrid llença els diners d’aquesta manera, és un fracàs. Ara els hi volen abaratir el sou. Volen que cobrin un 20 % menys. Aquests sud-americans han vingut per diners. Com el cas del Maradona. El Barça li va donar 100 milions de pessetes per un any i abans de Nadal ja va demanar un augment de sou. Cada dia gastava 150 mil pessetes. Tots són molt bons, però se n’aprofiten de la situació. Ara sóc barcelonista però boig com ho era quan era jove, no. En la meva època, jugaven per amor al club i per amor a la ciutat. Ara no, només busquen els diners.

Entrevista feta el 21 de novembre de 2004, un dia després de la disputa del gran clàssic del futbol espanyol.

1 comentario

Responder a Anonymous Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *