El 29 de setembre de 2010 passarà a la posteritat com el dia que els dos sindicats majoritaris van voler paralitzar el país i no ho van aconseguir. O al menys això ha sigut el que ha passat a la meva ciutat: Sant Cugat. I és que aquí les botigues i bars han obert pràcticament totes i la gent ha pogut anar tranquil·lament a treballar.
Més aviat el comportament dels treballadors de la ciutat ha sigut d’indiferència envers la vaga que de rebuig a aquesta. I és que els ciutadans estan cansats que uns pocs decideixin el que ha de fer la majoria.
Després de veure el comportament dèspota d’alguns piquets, suposadament informatius, i la reacció d’alguns impresentables a Barcelona, em pregunto si ja n’hi ha prou de mantenir amb subvencions uns sindicats que ja no els fa cas ningú i que tampoc aporten solucions convincents a l’actual situació econòmica.
Com pot un jove fer vaga, cobrant menys de 1.000 euros al mes i amb un contracte de feina temporal? Per això la vaga ha sigut seguida bàsicament per treballadors públics, o sigui, aquells que gaudeixen de més estabilitat i que tenen menys por de perdre el seu lloc de feina.
Per això, reivindico els treballadors com a única sortida de la crisi i no la força manipuladora dels síndicats, I m’encomano, com en Miquel Quintana comenta al seu bloc, als empresaris per sortir de l’actual situació econòmica. Però els animo també a que en lloc de gastar-se els diners en esmorzars al bar, els inverteixin més en els seus assaliarats, és a dir, en aquelles persones que, si estan contentes, seran els primers clients de l’empresa.
