Temps de lectura: 8 minuts.
Jesús Romero Lagatto és un santcugatenc d’adopció (Barcelona, 1965) des de 1995, d’un aspecte seriós i reservat, però que amb una mica de confiança és capaç de demostrar el seu gran sentit de l’humor. Va estudiar primer FP d’administratiu i posteriorment Filologia Hebrea. Actualment, està mirant d’acabar la Llicenciatura de Teologia, especialitzada en Bíblia i s’ha endinsat en primera persona en el món dels frares caputxins… Però abans de tot,
Què et va portar a venir a viure a Sant Cugat fa 15 anys?
Doncs que la meva mare necessitava un pis amb ascensor, ja que en el que vivíem al centre de Barcelona havia de pujar escales. Vam buscar per Barcelona, però no vam trobar res mínimament assequible. Llavors, una amiga nostra de Sant Cugat ens va proporcionar un a prop de l’estació de Sant Cugat, al carrer Martorell i ens va agradar tant que ens hi vam quedar fins ara.
Als 16 anys et vas començar a interessar més pel cristianisme. I això? Va haver algun fet que ho afavorís?
No. Els setze anys és una edat en la que et comences a replantejar les coses. No he arribat a tenir mai dubtes de fe, però sí que a partir de llavors vaig començar a aprofundir-ne més en la religió. I va ser molt curiosa la manera amb la qual vaig entrar en el cristianisme.
A sí? Com va ser?
Doncs com que m’agradava la cultura àrab vaig agafar l’Alcorà i em vaig posar a buscar què deia el llibre sobre l’Islam. Aquesta lectura em va fer veure que no em podia considerar cristià sense llegir el seu llibre sagrat: la Bíblia.
A més, a l’institut on estudiava vaig conèixer dos companys protestants que vivien la seva fe amb alegria… A partir d’aquell moment, vaig començar a iniciar-me en la devoció practicant, creixent dins la comunitat a la qual em van introduir aquests dos amics.
I després de l’institut, quina fou la teva vida professional abans del recés clau de 1998 a Montserrat?
Doncs des que vaig acabar l’any 1984 vaig treballar en una editorial jurídica, que en aquell moment es deia Praxis, situada a la Via Laietana, número 30, a l’edifici Cambó. De fet, l’amo era el gendre del president Cambó, en Ramon Guardans.
Primer vaig començar com a corrector de castellà a redacció i després al departament de producció realitzant tasques de redacció externa i relacions amb les imprentes.
I sempre vas estar en aquesta empresa?
Sempre. 17 anys! Vaig tenir la sort de tenir bons companys i un bon cap.
I així el motiu de fer el recés quin va ser, perquè si tan bé et van anar les coses?
Doncs va ser de casualitat. Havia sentit que a Montserrat podies conviure amb els monjos a la seva hostatgeria, sense cap compromís, per aïllar-te del món i fer front als estudis. En aquell moment, vaig pensar que seria un bon lloc per centrar-me en la carrera que estava estudiant aleshores (Filologia hebrea), aprofitant que venia el pont de la Puríssima. I la veritat és que em va anar molt bé pel treball… i per l’altre tema també, jeje.
El que em sobta és que sent protestant vagis escollir un temple tan cabdal de la fe catòlica…
Potser sí, però jo sempre he cregut molt en el diàleg intereligiós.
D’altra banda, una de les coses que em va impactar més de l’estada a Montserrat va ser la manera de viure l’espiritualitat dels monjos a través de la cançó. En aquell moment em va passar pel cap que potser allò podia ser una cosa per a mi també. I li vaig preguntar a un monjo sobre aquesta qüestió, ja que, tot i ser protestant, no em desagradava la manera de fer d’ells. Llavors, ell em va contestar que tot podia ser, ja que Nostre Senyor té molt bon humor. I, efectivament, en té, ho he pogut comprovar després. Jeje.
Fins el 2001 vas estar meditant si estudiaves o no Teologia…
Sí, en aquell moment era diaca d’una església metodista que està al número 26 del carrer Tallers de Barcelona i em van plantejar la possibilitat de ser pastor. Feia temps que m’ho havia plantejat, però mai m’havia parat a pensar si allò podia fer per a mi o no. Però tenia la mare gran i no em podia permetre anar-me’n a Madrid al seminari de la comunitat a la qual pertanyia i deixar-la sola.
Vaig estar barrinant diverses possibilitats i vaig adonar-me que hi havia dos germans que havien fet els estudis a la Facultat de Teologia de Catalunya, que és catòlica i em vaig decantar per aquesta opció.
I allà vas conèixer a dos frares caputxins?
Doncs sí, dos frares que, precisament, ho han deixat ja. Jeje. Tot i que són molt bona gent i continuen vivint el cristianisme.
El que em va cridar més l’atenció d’ells va ser la seva alegria i com parlaven de Sant Francesc. Allà em vaig interessar per la seva comunitat i els vaig preguntar si tenien servei d’hostatgeria com a Montserrat. Però aquest cop, buscava una altra cosa ben diferent que al 1998…
Vaig anar a viure amb ells, em va agradar i m’hi vaig quedar. Jeje. Montserrat em va agradar molt i li segueixo tenint una certa estima (de fet, el curs de recés d’aquest any l’he fet allà), però amb els caputxins vaig veure un altre tarannà que em va atraure més. Tenen un altre estil de vida. No fan la vida al Monestir i es pot tenir una feina. I això anava amb la meva manera de ser. Al capdavall les opcions que un tria de vida religiosa és el que a un li agrada. Perquè Nostre Senyor no et força a fer coses estranyes ni a ser un superman. És queda amb el que tu ets.
I, a banda de la vessant contemplativa de l’ordre dels caputxins, que es dóna per suposada en una congregació religiosa, la part d’acció en què consisteix?
Doncs és molt variada perquè l’ordre no té una especialitat. La nostra congregació va néixer a l’edat mitjana, tot i que va patir una reforma al segle XVI, i no té una dedicació concreta, la qual cosa et dóna moltes possibilitats. Ja només dins el mateix ordre hi ha aquesta pluralitat: uns que volen ser només frares i uns altres que prefereixen dedicar-se a ser sacerdot. I després hi ha alguns que ens dediquem a les feines domèstiques de la casa i d’altres que van a treballar fora.
A més, hi ha les normes internes de cada casa. Per exemple, a Arenys de Mar la principal consigna és l’acollida. La casa serveix per a gent que s’està plantejant una vocació religiosa o per a aquells que estan pensant canviar el seu estil de vida i necessiten un temps d’aturada. I també s’hi fa molta feina amb els pobres. Aquesta és una consigna comuna de tots els centres de l’ordre (Pompeia, Sarrià, Arenys, principalment).
I el suport econòmic ve de la caritat?
Sí. Fins i tot els que treballen i cobren un sou el donen íntegrament a la comunitat. Aquesta és una de les característiques del nostre ordre. Quan he professat els vots perpetus he hagut de renunciar a la possessió dels meus béns i als que pugui heretar. Si tingués germans l’herència passaria a ells, però en el meu cas, al ser fill únic, passaria als meu nous germans (la comunitat). I, naturalment, de la comunitat als pobres.
Esclarits aquestes termes, la teva vida activa en què consistirà?
Doncs la meva vida ara passarà a Jerusalem, acabant l’especialització en Bíblia de la Llicenciatura de Teologia. I concretament, em dedicaré a estudiar i a aprofundir en la llengua hebrea i el grec durant cinc mesos. Quan torni continuaré amb els estudis a la Facultat, ja que encara em queden dos anys, entre les assignatures que he de cursar encara i la tesina.
La meva residència a Catalunya de moment estarà a Igualada, perquè és una comunitat de frares molt envellida. Aniré a tenir cura de tres germans que passen dels 80 anys. I la meva missió serà fer una mica de pont per atraure a gent més jove i poder començar alguna cosa amb cara i ulls allà.
Quantes comunitats hi ha de caputxins a Catalunya?
Doncs actualment a Barcelona n’hi ha tres: Sarrià, Pompeia i el Santuari de l’Ajuda, molt a prop de la Catedral de Barcelona. I també hi ha el d’Igualada, la casa de formació d’Arenys de Mar i un a Palma de Mallorca.
I al convent de Jerusalem, quants germans hi sereu?
Doncs no ho sé. Crec que hi ha entre quatre i vuit germans, que pertanyen a una comunitat italiana, de la zona del Vènetto. I a més crec que hi ha uns quants estudiants, però en desconec la xifra exactament. No sé amb quina llengua m’hi entendré perquè allò serà un pupurri. M’imagino que amb italià, però no ho sé segur.
No comments yet.
Leave a comment