Imma Pueyo i Masi (Osca 1947) ha viscut la major part de la seva vida a Sant Cugat. És llicenciada en Història i ha cursat estudis de Belles Arts. És professora d’Història de l’Art en una escola de Terrassa, és la presidenta de Firart des del 2001 i des de sempre s’ha dedicat a la passió que l’ha atrapat al llarg de la seva vida: la pintura i altres procediments plàstics que ha desenvolupat al llarg de la seva trajectòria artística.
Quants anys fa que escriu la columna setmanal al Diari de Sant Cugat?
Ara fa aproximadament nou anys que l’escric. Però també col·laboro amb la revista Gausac del Grup d’Estudis Locals fent articles d’art, monografies d’artistes i comentaris d’exposicions. Fins i tot diria que, si escric al diari, és perquè abans ja ho feia a la revista Gausac.
I de quins temes ha parlat al llarg d’aquests anys?
A la columna del diari, de bon principi se’m va donar llibertat per escriure el que volgués dins la temàtica de l’art, però vaig entendre que, tractant-se d’un diari de Sant Cugat havia d’escriure sobre els àmbits artístics propis de la ciutat. En aquest sentit, els meus articles tracten de temes sobre el patrimoni, comentaris d’exposicions en espais institucionals, galeries privades o sobre individualitats creatives que treballin en el camp de la plàstica sigui l’escultura, arquitectura, pintura, fotografia dins la circumscripció de l’àrea de Sant Cugat.
Després de la seva experiència com a crítica d’art, pot corroborar la frase que diu que Sant Cugat és una terra d’artistes?
En part sí. Hi ha un bon nombre d’artistes , però potser caldria especificar entre el que és un artista professional i el que és un artista amateur o un artista esporàdic i que no té com a primera feina la producció artística. Certament, n’hi ha molts artistes, però s’hauria de fer un treball de recerca i comparar els resultats obtinguts amb la presència d’artistes en d’altres ciutats amb una xifra d’habitants similar per poder fonamentar la frase esmentada.
No obstant això, pel que fa al meu coneixement del moviment artístic, aquí a Sant Cugat hi ha moltes persones que d’una manera o altre estàn interessades en la pràctica de l’art, tant professionals com afeccionats. Ho demostra el fet de que hi hagi una Escola Municipal d’Art, un bon nombre de tallers que fan activitats entorn la plàstica i una Associació d’artistes, Firart, que integra més de cent persones que s’hi dediquen. De fet, en la meva feina de crítica d’art m’ha interessat sempre trobar aquests personatges que s’han dedicat a l’art, però que per diversos motius no són coneguts pel gran públic.
“El primer que els dic als meus alumnes és que l’art serveix per millorar la nostra qualitat de vida”
Quins són els que més li agraden?
M’agraden tots els artistes creatius i amb imaginació, els que s’atreveixen a cercar noves formes, els que tenen sensibilitat per parlar en forma visible. Però m’agradaria fer una distinció entre els artistes que tenen una vida activa a la ciutat i els que no. A més, no puc deslligar l’artista de l’obra, ja que tota producció artística té un autor al darrera i tot autor té una obra que el segueix. Personalment, m’agraden molt les obres del Pep Codó, del Sergi Barnils, Ferran Martí, del Fede Gomez Cardellà, d’en Paco Minuesa,d’en Joan Tortosa, del Joan Marigot, de la Maria Fabre, de la Mercè Diògene, d’en Quim Solà , d’en Pla-Narbona per posar exemples remarcables. Però m’agraden molts. De tots ells tinc obra i d’altres que omplen les parets de casa.
Sovint tenim la percepció que hi ha poques dones que es dediquen a l’art. Quin és el motiu que explicaria aquest fenomen?
Sí, és cert això. Segurament la Història de l’art els hi dedica poca atenció i el nostre treball ha estat infravalorat al llarg del temps. A Firart hi han bastantes dones i a les escoles d’art també hi participen força. Però potser menys, en proporció amb el tant per cent que hi ha d’homes. I si ens basem en el criteri mediàtic, encara menys. Per tant, és evident que tinguem aquesta percepció. Però és que la dona ho té una mica difícil per poder treballar amb continuitat, ja que la maternitat frena a moltes joves promeses.Personalment, he conegut a dones artistes molt interessants, que tenen molt a dir, ganes de treballar i de fer coses que en un moment de la seva vida han hagut d’aturar la seva activitat creativa. A mi mateixa també em va passar. És un handicap força important.
No obstant això, a Sant Cugat n’hi ha una galeria on exposen moltes dones, Pou d’Art, un espai que hem de tenir molt en compte. Però encara hem de continuar lluitant per millorar en la nostra societat els prejudicis respecte a la dona.
D’altra banda, a Sant Cugat li falten espais de creació?
A la ciutat hi ha espais públics, privats i entitats on s’hi podem desenvolupar tasques artístiques. L’espai creatiu, entès com un lloc de trobada, d’experimentació i creació lliure és una idea genial però que en la pràctica poques vegades s’ha pogut gestionar amb eficàcia. No obstant això, sí que és veritat que caldria impulsar espais per gent jove on s’hi poguessin desenvolupar activitats d’aquest tipus. Per tant, el que li faltaria a Sant Cugat serien llocs on els artistes poguessin assajar, fer proves, investigacions, performance, instal·lacions, vídeos, etc.
A més, caldria una bona difusió de tot això per tal que arribés a la ciutadania. Ja que no només ens hem de centrar en aconseguir un bon espai per treballar, sinó que hem d’aconseguir receptors de la nostra obra. Quan esmento això estic pensant en Berlín, per exemple. Tenir això aquí seria fantàstic!
Parlant de Firart, en els nou anys (2001) que porta com a presidenta, quin és el balanç que en fa?
Bé, en un inici Firart es va iniciar per cobrir la necessitat d’un grup d’artistes, alumnes de l’escola municipal d’art de la Casa de Cultura, de trobar receptors a la seva obra. En un primer moment, els artistes vinculats a Firart exposaven les seves creacions a la Plaça Octavià, al voltant de la font antiga, els diumenges.
Actualment, arran d’aquesta primera experiència i la mostra anual d’obres, s’està ampliant el nombre d’activitats. Es fan conferències mensuals amb gent de reconegut prestigi en la matèria, com catedràtics de la UAB i professionals de l’art en tots els àmbits: des de filòsofs de l’art com l’Arnau Puig, fins a músics i científics. A més, es fan tallers de model de manera sistematitzada, per aconseguir atraure més gent, exposicions d’obres artístiques, tallers de dibuix, d’Història de l’Art. En definitiva, l’associació pretén dotar als artistes d’eines per poder desenvolupar la seva tasca creativa i per a poder intercanviar impressions amb altres persones d’interessos semblants. Tot això ha creat una dinàmica de treball molt atractiva.
I com a professora d’institut que és, com creu que s’ha de fer front avui en dia l’ensenyament de l’art?
En general, l’art és una disciplina que atrau als alumnes. No he conegut cap alumne que ho rebutgés. Tot i que els agrada més practicar-lo, viatjar i veure obres que estudiar-ne la teoria. Però tampoc he vist avorriment en els alumnes, ja que, malgrat que perceben les dificultats per arribar al fons d’una obra, saben que si viatgen el que aprenguin a classe els hi serà d’utilitat. D’alguna manera, es pot dir que el camp artístic motiva. Tot i que comprenen que en si l’art no serveix per a res, tan sols per millorar la qualitat de vida. De fet, el primer que els dic és això mateix.
No obstant això, la incidència dels mitjans audiovisuals en la nostra vida s’ha de tenir en compte. L’observació i l’anàlisi que es pot fer del contingut de l’obra és essencial per captar el missatge. El mitjà audiovisual permet visualitzar moltes imatges que passen molt ràpidament i i aixó dificulta l’observació atenta. I això, pot ser perillós, ja que, personalment, entenc que, si actuem així, podem caure més fàcilment en el poder de la manipulació.
D’altra banda, tots sabem que avui dia la cultura no està gaire ben considerada i que costa molt estudiar. I potser sí que es podria afegir que ara ha baixat molt el rendiment dels alumnes i el seu l’interès per a estudiar a fons qualsevol obra artística.
Però, malgrat això, les noves tecnologies i, sobretot Internet, s’estan erigint com una peça clau de la difusió cultural de les obres del artistes, no?
És una eina extraordinària, certament. Però en el camp docent, tot i que entenc que per un artista és meravellós poder tenir una pàgina web, considero que només ha de ser un mitjà per buscar coses i informar-te, no una finalitat en si mateixa.
I utilitza la tecnologia a les seves classes?
Utilitzo un powerpoint amb fotografies, bàsicament, que he anat recollint dels viatges que he anat fent al llarg de la meva vida. No obstant, a vegades utilitzo les diapositives que he adquirit en museus, ja que no m’ha donat temps de passar el meu arxiu d’imatges en format digital.
I els treballs que els hi encarrega als alumnes tenen en compte aquesta realitat?
Sí, molt. Bàsicament, els hi faig redactar una monografia seguint una pauta, perquè, almenys facin l’esforç de seleccionar aquells trossos que trobin a Internet i no es limitin a copiar i a enganxat tot el contingut que trobin a la viquipèdia, per exemple. Almenys, intentes que Internet sigui un mitjà per tal que elaborin un treball. Tot i que costa molt fer això, ja que sempre hi ha qui fa el treball i trenta còpies pels altres.
Quina és l’opinió dels seus companys docents en l’ús de les noves tecnologies a l’aula?
Molt bona. En l’ambient que em moc hi ha una molt bona acceptació d’aquest món. Fins i tot l’escola (escola Vedruna de Terrassa) ens ha posat un ordinador per cadascun de nosaltres i, en general, tots els professors estem força al cas de les novetats en aquest camp. Hem de ser conscients que les noves tecnologies són molt útils per a nosaltres.
Per acabar, tenint en compte un text que vostè mateixa va escriure Arteinformado.com, confirma que la seva obra és una denúncia de l’especulació urbanística?
No, i ara! En cap moment vaig voler transmetre en aquell escrit que la meva obra busqués la denúncia del sector constructor-immobiliari. Però m’agrada que em facis aquesta pregunta perquè això reforça el que deia abans i que feia referència als perills d’interpretar les imatges d’una manera equivocada.
No obstant això, el que volia transmetre amb el text era que d’alguna manera la meva obra reflectia l’expansió de les ciutats que s’ha produït en els últims anys a casa nostra. Una característica que potser podria tenir “relació” amb l’auge de la construcció dels últims anys. Però en cap cas vaig voler fer una denuncia. Ho canviaré! Gràcies per haver-ho vist!
