“Sant Cugat pateix una manca d’equipaments esportius”

Jordi Robirosa és un barceloní de naixement, però els últims 10 anys els ha viscut a Sant Cugat. A més, porta 20 anys cobrint les informacions de l’NBA per TV3 i aquesta setmana ha presentat, al cafè del Teatre Auditori, el llibre que recull les seves vivències en territori americà (“A prop de les estrelles de l’NBA” de Viena Edicions). En referència a la seva persona, després d’una conversa amb ell et dónes compte que és un individu amb una gran energia, un professional de l’alçada d’un campanar i, per damunt de tot, un senyor com Déu mana.


Quina evolució ha patit el bàsquet de l’NBA en aquests últims anys? En tots els aspectes, econòmic, social i de joc?

Una evolució ENORME. Per posar-te un exemple esclaridor, quan vaig arribar fa 20 anys estava jugant allà el millor jugador europeu, Drazen Petrovic, i va passar pràcticament inadvertit. En canvi, ara seria un súpercrack. Sobretot ha evolucionat la perspectiva que tenen els americans del bàsquet europeu i sobretot dels jugadors europeus. Han passat de ser jugadors de tercera fila a ser unes peces molt importants pels seus equips.

No obstant això, en el vessant econòmic no ha canviat tant, ja que abans eren uns jugadors molt ben pagats i ara ho continuen sent i abans els clubs tenien molts diners i ara també. La lliga no ha notat la crisi perquè s’ha sabut expandir molt bé. Quan van veure que al mercat americà estava guanyant terreny el futbol americà, es van expandir a Europa i quan van veure que podia entrar en crisi, es van expandir ràpidament a l’Àsia i van obrir mercat amb la Xina. Tot això fa que la seva economia tingui una salut de ferro.

A més, l’NBA té una afició molt bona, ja que van a veure el partit i a passar-s’ho bé. És a dir, no hi ha cap mena de problema en que un aficionat dels Lakers i dels Celtics vagin a veure el partit plegats. Allà està prohibit l’insult, una fet que evidencia com en aquest aspecte van tres passes per endavant que nosaltres. És una afició sensacional.

Quina és l’anècdota que més t’agrada de les que expliques al llibre?

La més potent és la de les magdalenes. Aquella que hi ha un moment on estic en un playground (pista de carrer típicament americana) rodejat de jugadors negres a punt de treure-m’ho tot i em salvo perquè venen dues senyores de beneficència repartint magdalenes. Aquella és l’anècdota més potent que he viscut als Estats Units, sens dubte. Aquella que en el llibre titulo “Salvat per unes magdalenes” i que és rigorosament certa.

I una de dolenta?

Aquesta podria ser considerada com a dolenta. Però en veritat no en tinc de dolentes. La negativa, que seria aquesta, la reverteixo positivament. No tinc anècdotes negatives. El pitjor és moltes vegades el cansament. Però ara que ho dius… ara recordo que en el tercer partit de les finals Celtics-Lakers que vam fer per la ràdio em quedo per primera vegada en 25 anys de professió sense veu. Afortunadament, estava molt ben embolcallat i ho vam poder passar bé, però la sensació de quedar-te sense veu i sense poder parlar per un locutor és molt desagradable. Sí, possiblement sigui aquesta.

Com és la relació amb Pau Gasol? Hi hagut consells per part teva?

És molt bona, de respecte mutu. Quan ell va començar a l’NBA parlàvem i tal, però no el vaig poder aconsellar en res perquè al segon dia d’estar allà semblava un americà més. Parlava com ells i es va espavilar amb una rapidesa impressionant. No val caldre, en absolut, acompanyar-lo.

Què és el que et falta fer en el món del bàsquet?

Doncs la mateixa narració que vam fer a la ràdio la temporada passada pels play-off, però a la televisió. Tot i que per fer això caldria que TV3 pogués tenir els drets, cosa que és complicada. A més, m’agradaria poder narrar en directe una final de l’NBA per TV3. Això és el que em falta, indubtablement. Ho he fet per la ràdio, he cobert moltes finals, però em falta fer un directe per la televisió des d’allà. Fins i tot, exagerant una mica, com he dit en d’altres ocasions, em deixaria tallar un dit per transmetre partits de l’NBA.

Quina evolució ha patit el periodisme esportiu a casa nostra?

En primer lloc caldria dir que s’ha banalitzat molt i després que el Barça s’ho ha menjat tot. A més, cada cop hi ha menys reflexió a les ràdios i als diaris. Personalment, tinc la sort de treballar a la Televisió de Catalunya, uns dels pocs llocs on puc fer la meva professió com crec que ha de ser, rebutjant als crits i al fanatisme i ximpleries d’aquestes. Es pot ser passional, sense renunciar a ser rigorós. Aquesta és la clau. La nostra professió s’ha banalitzat força i la crisi no ha ajudat. Les empreses periodístiques aprofiten l’avinentesa per retallar efectius i retallar qualitat. És evident.

Qui en té la culpa de tot això?

Mira, la culpa tot plegat. La crisi té part de responsabilitat i la culpa la tenen, probablement tots menys els periodistes, segurament. Però el que està clar és que algunes empreses periodístiques en són culpables.

I a l’Estat Espanyol?

Fixa’t en el periodisme que es fa allà. En el periodisme polític hi ha quatre diaris que es nodreixen simplement d’anticatalanisme en totes les portades. Crec que el periodisme espanyol està agafant un senderi absolutament lamentable. El nombre de diaris o de ràdios on realment tu et puguis sentir còmode cada vegada és menor. I en el terreny esportiu de Madrid si fa no fa és el mateix. El Marca i l’As només treuen portades del Madrid i en contra del Barça i coses d’aquestes. És lamentable. Abans en un diari podies trobar a la portada el Tour de França o el Sis Nacions i ara això ja no passa. Insisteixo en que s’ha banalitzat i fanatitzat molt el món de l’esport i el periodisme esportiu i això és molt negatiu.

Què em podries dir d’Andrés Montes?

Era el meu amic i un gran professional. Amb ell vaig compartir moltes nits de conversa a l’NBA i el trobo molt a faltar. Per mi la seva pèrdua va ser molt dura i el trobaré a faltar cada cop que vagi allà i em quedi sense aquelles xerrades de matinada que teníem ell jo. Quan passejàvem pels llocs mai volia marxar però sempre l’arrossegava. Et podia agradar o no quan narrava el bàsquet, però és un home que ha estat una referència. Tot i que entenc que a la gent no li agradés. Fent futbol a mi no m’agradava, però fent bàsquet ha sigut un referent d’un periodisme divertit i alhora, encara que la gent no s’ho cregui, rigorós.

En una altra ocasió, vas comentar que el bàsquet és l’esport del futur? Ho podries explicar millor?


Aviam, això ho dic perquè és l’esport que practiquen les dones. El 40% de les fitxes de la federació catalana són femenines. Si això ho sabéssim traginar seria la pera, increïble i impressionant. Però ens costa, ja que ara el futbol ha agafat una volada amb els mundials molt patriòtica on sembla més aviat que els jugadors vagin a una guerra que no pas a un esdeveniment esportiu i això va en detriment del bàsquet. Personalment, crec que és l’esport del futur, però ara passem per un mal moment.

Algun dia podrem veure per TV3 una temporada de bàsquet base?

Això és molt difícil d’aconseguir, ja que no interessa i no s’ho miraria ningú. El que s’ha de fer és treballar el bàsquet base en forma de notícies i posar en mig d’un partit d’ACB com els minis guanyen el campionat d’Espanya o coses d’aquestes. Perquè el bàsquet base en concret i l’esport per edats, en general, no té lloc a la televisió i seria pitjor el remei que la malaltia. Una altra cosa és fer reportatges, però mai transmissions.

Parlant de temes més d’aquí, la darrera setmana Sant Cugat va ser la ciutat més gran en quant a nombre d’habitants en acollir un referèndum d’autodeterminació. Ets feliç aquí? Et sents orgullós de pertànyer a una ciutat així?

Sí, molt. A més m’he involucrat i m’he fet membre de l’associació de veïns, subscriptor del Diari de Sant Cugat i fins i tot hi col·laboro. En definitiva, estic molt vinculat amb el teixit associatiu de la ciutat, quan tinc temps, que no és gens fàcil.

Respecte a la consulta, evidentment vaig anar a votar amb tota la família. En els últims anys he vist com ha denigrat la visió que tenen a Espanya dels catalans, com ens falten al respecte, com ens insulten i ja n’hi ha prou d’aquest color. És que ja n’hi ha prou! No cal ser un independentista per adonar-se que això no pot continuar així i, si no ens volen, que ens deixin tranquils. És horrorós el que has de sentir. És lamentable! I no t’explico les complicacions que estem tenint per viatjar per Espanya, després que Iberia ens hagi abandonat. És que és una vergonya!


Com a aficionat que ets de la Sardana, què els diries a aquelles persones que reneguen de les seves tradicions?

A mi el que em sembla lamentable és que balls difícils com la Sardana no s’ensenyin a les escoltes. Ho trobo absolutament increïble! I tampoc entenc que moltes vegades estem més pendents de la Salsa que d’altres balls més autòctons. La Sardana és una música i una dansa absolutament preciosa. Al·lucino amb el fet que no s’ensenyi a les escoles i em sembla lamentable i penós. I des d’aquí faig una crida a que s’ensenyi a les escoles com un ensenyament obligatori. Tal i com passa en molts països, ja que no m’estic inventant res. Em refereixo a Lituània, Croàcia, Letònia i a gairebé a tot arreu. Menys aquí a Catalunya.


Què és el que més t’agrada de Sant Cugat i què és el que hauria de millorar?

Doncs que és una ciutat on es pot passejar i que té molta activitat cultural i molt bona. A més, aquí hi conec molta gent que val molt la pena.

Per contra, a l’altre extrem de la balança considero que un dels punts on falla Sant Cugat és en la falta d’equipaments esportius. S’han fet barris nous i això no s’ha tingut en compte. Un fet que entenc que és un error gravíssim. Per mi el més greu del consistori, sens dubte.

Per acabar, què els recomanaries a les noves generacions de narradors de bàsquet?

Una cosa: que tinguin una base cultural potent. Això no sobra mai, al contrari, ajuda. Una base cultural potent i que s’il·lusionin amb el que fan. A mi m’omple d’il·lusió el que faig i narro amb la mateixa professionalitat un partit de la Final Four que un partit de bàsquet femení. A més, és molt important saber idiomes.

1 comentario


  1. Caram, veig que us envolteu dels millors per fer les coses ben fetes.Si aneu picant tant alt potser acavareu essent entrevistats vosaltres!Espero que sigui ben aviat.Salutacions

    Responder

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *