“Fer teatre hauria de ser un exercici d’humilitat i no d’emergència”

Christian Treceño  (1976, Sant Cugat del Vallès) és una persona amb la que dóna gust parlar de teatre i arts escèniques,  pels seus amplis coneixements sobre el sector, malgrat la seva edat. Té 33 anys i, des del 2003 que és Llicenciat en Direcció escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre. A més, va marxar fora per estudiar Direcció i Guió de cinema i documentals a la Universitat de Gal·les. Darrerament, ha estat molt vinculat amb la seva ciutat, ja que és Director del Teatre la Unió

Quant temps fa que estàs al capdavant d’aquest teatre?

Fa cinc anys que estic dirigint aquest espai emblemàtic de la ciutat i, a més, sóc director de teatre, titellaire, dramaturg i la meva trajectòria professional té 13 anys de durada. En els últims anys he col·laborat en dos espectacles: l’any 2009 amb el “Tot em sembla una merda de Jordi Casanovas” i el 2010 amb l’òpera “Carmen” d’Estocolm.

Em podries fer una radiografia del teatre que es fa a Sant Cugat?

La ciutat té un ecosistema que va més enllà del Teatre La Unió, ja que trobem el Casalet de Valldoreix, la UREF de La Floresta, El Siglo dins Mercantic, el Casal de Cultura de Mira-sol i el Teatre Auditori que té una funció bàsica d’exhibició i espectacle. Però, tot i això, considero que a Sant Cugat li manquen centres de creació, espais perquè els artistes treballin, i equipaments tècnics.

D’altra banda, la ciutat està proveïda d’un capital humà important per les arts escèniques. Tenim actors i actrius de primera línia com l’Emma Vilarasau i d’altres com la Montse Soto, actriu i presentadora de televisió, o l’actor Xavier Tor.

A més, Sant Cugat té força companyies amateurs, com Fila-Zero, Grup de Teatre Espiral de Valldoreix, 8 de Teatre, Xandrines, etc. I pel que fa a companyies professionals, trobem Metromatic, Tataina, Los Escéntricos, la ballarina Carolina Carrión i Tangorditos, un grup d’argentins afincats a La Floresta.

I el teatre català, quin nivell té?

El nivell del teatre que es fa a Catalunya en general és bo, tot i que, especialment en aquest país és molt precari. A més, el mercat català és el que és i té una projecció exterior inferior que altres obres escrites en castellà, per exemple. Encara que no criminalitzo la llengua catalana, ja que crec que és bo que s’utilitzi el català per fer teatre d’aquí.

A més voldria comentar que fer una obra de teatre costa molts diners. Si vull fer un dibuix el puc fer a casa, però aixecar el teló és car. El teatre és artesanal per definició i això té un preu.

Per aquest motiu, creus que un teatre dissenyat amb més tecnologia i que aprofités les noves tecnologies el faria més atractiu i més rentable?

No, no ho crec, ja que si inclous més tecnologia no el fas més visible, el que necessita és gent amb talent. A més, una obra de teatre és i ha de ser efímera i que cada dia que es representi sigui diferent. Cada cosa té el seu registre (animació, Internet,… ) i cada un ha anat desenvolupant el seu paper.

El que cal és preparar al públic per l’espectacle del teatre. Per exemple, està clar que el problema no és el preu, és l’interès que desperta el teatre en el públic, ja que la gent es gasta tranquil·lament 150 euros en un Barça-Madrid. Si la gent s’avorreix en una obra de teatre és perquè no és fa teatre pensant en ells, sinó en els propis artistes. És un món molt endogàmic, que es fa pels de la mateixa professió. En canvi, el públic quan va a veure una obra de teatre que està ben feta en gaudeix.

Què és el que s’està fent malament?

Ara mateix s’està treballant amb uns timings (períodes d’entrega) que no són els adequats. No es dedica el temps necessari que requereix un procés creatiu satisfactori. Els directors de teatre i els dramaturgs necessitem més temps per experimentar. S’ha creat un tipus de teatre comercial que és repetitiu. No obstant això, hi ha gent que es val d’aquest tipus de teatre per fer diners i, de tant en tant, treu una obra amb cara i ulls.

Quins són aquests creadors que defenses?

Doncs la coreògrafa Marta Carrasco, el dramaturg Albert Tola, el músic Carlos Santos, Las Perras, com artistes destacats i  la Sala Versus, Sala Becket i el Teatre Lliure com exemples de sales on s’estrenen obres de qualitat i innovadores. L’altre dia vaig anar a veure l’obra de teatre “2066” d’Àlex Rigola, que està molt i molt bé.

A més, en el terreny internacional destacaria a Robert Leapage, Théâtre du Mouvement, la companyia Théâtre du Complicité o l’argentí Daute. Per mi el bon teatre és aquell que és capaç d’agradar a tothom, indistintament del nivell cultural que es tingui.

Fa unes setmanes vas escriure al Diari de Sant Cugat que malgrat les dades que indiquen que el teatre català ha guanyat clients amb la crisi, la situació del sector no és bona. Podries explicar i matisar la teva postura?

Em referia a que ha baixat més del 30% la venda de bolos i que el preu del catxet (el que es paga a l’artista per un bolo) ha disminuït un 5%. Això és un indicatiu més que evident de l’agreujament de les condicions laborals a casa nostra. Si amb la crisi la gent va més al teatre és perquè per Internet el mateix dia pots trobar entrades a 6 euros, en lloc de a 30 euros, per una localitat a platea, perquè aquí del que es tracta és que la platea estigui plena. Està clar que no s’està duent a terme una política adequada.

Llavors, si tinguessis un càrrec de responsabilitat per canviar aquesta situació, què tres coses proposaries?

En primer lloc, canviaria les condicions laborals dels artistes i potenciaria els artistes emergents, ja que, personalment considero que ens estem quedant sense cantera. A més, en segon lloc, procuraria que els artistes poguessin treballar de manera normalitzada. No pot ser que un director representi obres cada dos anys. La perfecció en el teatre no s’aconsegueix mai i s’ha de treballar molt i molt per a fer bones obres. I sobretot, per millorar s’han de fer obres amb regularitat, si no, la tècnica es rovella. Per últim, faria que la pedagogia teatral fos més pràctica, ja que potser la formació dels actors sí que és més pràctica, però no la dels directors, dramaturgs i escenògrafs.

D’altra banda, considero que des de l’autoritat pública no s’ha tingut en compte els professionals de les arts escèniques per dissenyar els teatres catalans. Als anys ’90 es va crear tot una xarxa d’auditoris municipals i això està bé, però cal anar més enllà. Com, per exemple, comptar plenament amb els artistes pel disseny d’una sala. M’estic referint a instaurar com a model a seguir allò que es va fer amb la sala Fabià Puig del Teatre Lliure. És una autèntica meravella! Es treballa de manera molt còmode, l’aspecte visual està molt ben cuidat i també l’acústic. És realment acollidora. L’exemple contrari és la Sala Gran del TNC amb una acústica nefasta i un escenari sense gèneres (cada gènere teatral necessita un espai determinat).

Per acabar, tu que tens 33 anys i, per tant, que formes part de les noves generacions artístiques de Catalunya, què els recomanes als adolescents i joves que estan pensant en dedicar-se a aquest món?

Doncs, primer de tot s’ha de tenir clar que fins als 50 anys no ets un veterà i que cal anar-se formant i reciclant-se i que, sobretot, s’ha de treballar molt i acostar-se al teatre per estar al servei d’aquest i no al revés. Fer espectacle sempre és un exercici d’humilitat i no d’emergència. A més, cal partir de la base que ets artista i que cal tècnica per perfeccionar-se. Un cop domines la tècnica, llavors pots fer una obra d’art, això serà accidental. Arribar a la plenitud qualitativa és difícil, com ho és convertir-se en tot un virtuós del piano. Si això s’arribés a oblidar al teatre, em molestaria. Sobretot cal prestar molta atenció a la tècnica, ja que amb això pots construir el que vulguis.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *