“El model de Sant Cugat pot morir d’èxit”

Jordi Casas Roca (Barcelona, 1954), malgrat que va néixer a la capital catalana és un santcugatenc de tota la vida, ja que els seus pares es mudaren quan ell tenia un any d’edat. A més, és Doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i en el terreny professional ha ocupat el càrrec de regidor del PSUC durant el període 1983-1985 i d’ICV des del 1987 fins el 1995. També ha sigut Conseller comarcal del Vallès Occidental des del 1991 fins al 1995 i, més recentment, ha ocupat el càrrec de President del Comitè d’empresa de la companyia d’automoció Delphi durant el període 2001-2007. D’altra banda, col·labora en la premsa comarcal i és secretari de la Fundació Sant Cugat.



Els lectors del Diari de Sant Cugat el coneixen per la seva columna d’opinió setmanal. Des de quan l’escriu?

Em sembla que la vaig començar l’any 1995, quan vaig plegar de regidor el setembre de l’any ’95. Els dos primers anys va ser quinzenal i, a partir del segon, ja va ser setmanal. No he fet càlculs, però n’he escrit més de cinc-centes.

Els seus escrits trenquen amb la línia general del Diari de Sant Cugat de no criticar gaire el govern municipal. Per què creu que al diari li convé un creador d’opinió com vostè?

Una mica el pacte ja va ser aquest. És cert que els continguts dels meus articles contrasten bastant amb el que és la línia editorial del diari, que tu mateix has definit com més procliu al govern municipal. És per aquest motiu que vaig posar el nom d'”Estirabot” a un text que desentona una mica amb el conjunt general, sobre tot amb la informació del diari. La meva intenció en aquesta columna és dir allò que penso i el meu acord amb l’editor va ser que escriuria sobre el que em donés la gana i que ell no em tocaria ni una línia (bé, correccions gramaticals sí, jeje) i aquest pacte s’ha mantingut.

Mai li han fet cap correcció?

Mai, mai m’han deixat de publicar res ni m’han fet cap correcció. Això sí que ho puc dir que m’han respectat absolutament tot el que he escrit fins ara.

Ens pot fet una breu radiografia de la política municipal de Sant Cugat?

Crec que no és una gestió dolenta, però correm el risc (sobre tot a l’època Recoder, qui s’ha inventat això de la marca Sant Cugat) de morir d’èxit. Penso que Sant Cugat de partida té unes condicions molt millors que qualsevol altre municipi del Vallès o la major part dels municipis del Vallès (Rubí, Cerdanyola, Ripollet, Barberà o Santa Perpètua, per exemple), ja que està molt ben comunicada amb Barcelona, un fet que ha sigut un pol d’atracció de gent d’aquesta ciutat, amb unes determinades característiques (nivell sociocultural i econòmic alt).

Clar, construir una ciutat així és diferent que fer-ho en segons quines ciutats del Baix Llobregat o el Vallès. La matèria prima amb la que s’ha treballat ha sigut força bona en aquest sentit i això ha permès fer una ciutat guapa i atractiva per venir-hi. Sant Cugat, històricament, ha volgut ser una ciutat residencial per la gent de Barcelona i, per tant, l’impacte de la immigració ha sigut molt menor que en d’altres municipis i això s’ha notat. Per força Sant Cugat havia de ser diferent.

Tot i això, crec que el més criticable de la política de Sant Cugat seria aquesta línia d’actuació municipal de voler ser els primers en tot, una realitat que de vegades esdevé simplement una cortina de fum per dissimular que aquí també n’hi ha conflictes. Evidentment, hi ha problemes de pobresa, serveis municipals que no funcionen, el peatge que han de pagar els ciutadans de Sant Cugat amb els pisos, etc.

I de l’oposició què em pot dir?

Crec que a Sant Cugat ho té difícil, independentment que s’esforcin o no, pels 22 anys de CiU i perquè és un municipi fet a la mida del partit, amb un electorat bastant procliu i, a més a més, que no s’ha fet una gestió nefasta. Per tant, normalment un alcalde o equip de govern de CiU a Sant Cugat sol repetir.

En aquest sentit, l’oposició ho té difícil. Després de les darreres eleccions, vaig escriure a algun altre mitjà de la ciutat, que l’esquerra només té una alternativa: unir-se a través d’una candidatura que vagi més enllà dels partits polítics, tot reunint gent independent, per intentar aglutinar vots i superar la dreta.

Personalment, penso que els tres partits d’esquerra per separat no tenen res a fer. Encara que també veig aquesta unió difícil. Hi ha partits que mantenen força vincles amb CiU, malgrat que no estan al govern i n’hi ha d’altres que no estan disposats a dissimular les sigles en una altra candidatura diferent. Jo defenso alguna cosa similar al que s’ha fet a Valldoreix amb la Candidatura Catalanista i de Progrés. Evidentment, sóc pessimista, perquè en un any i mig que falta per les properes eleccions no crec que s’aconsegueixi.

Si vostè fos alcalde què és el que milloraria?

No és un tema que tingui molt treballat i reflexionat, però, si fos alcalde, abordaria una sèrie de reptes que em sembla que són importants: En primer lloc, procuraria donar solució als dos barris fantasmes que hi ha a Sant Cugat, Can Mates i Volpalleres, mentre no s’omplin de gent i mentre els ciutadans d’allà no puguin fer vida ciutadana plena. Em refereixo a tenir veïns i a ser un barri amb tots els serveis que cal tenir… Hi ha gent que és molt optimista, però no crec que en menys de tres o quatre anys aquests barris s’omplin. Molts dels nouvinguts que van a aquestes zones es troben amb un indret desèrtic que ara serà compensat amb l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, tot i que no incrementarà el nombre d’habitants de cop.

En segon lloc, abordaria la gran assignatura dels ajuntaments i de la política catalana, que és el tema de la participació ciutadana. Proposo solucionar el funcionament dels Consells de Districte i trobar un punt d’equilibri entre la política social i la participació del teixit associatiu. Això és una cosa que no està resolta i que tampoc tinc la solució, però que apunto com una qüestió que requereix pensar-la i discutir-la.

En tercer lloc, l’altre assumpte és resoldre definitivament Torre Negra. Hi ha sentències judicials pel mig i una certa indefinició sobre el seu futur. Per altra banda, encara que s’hagi tramitat i s’hagin tornat a refer els tràmits perquè sigui parc rural, els propietaris no fan res, ja que, com que no tenen possibilitat d’obtenir-hi cap guany econòmic, no actuen, ni des del punt de vist agrícola ni conservacionista. A més, hi ha el gran repte de trobar la manera de compensar els propietaris de la millor manera possible per tal d’arribar a una entesa que permeti tancar el tema definitivament.

D’altra banda, és important solucionar la mobilitat a Sant Cugat. La ciutat ja no és la que era fa 20 anys i ja comença a tenir barris allunyats: Torreblanca II, Can Magí, Can Mates i Can Volpalleres i, per tant, la mobilitat s’ha de canviar. A més dels carrils bici, crec que s’ha de plantejar un transport públic com una ciutat gran, que arribi a tots els barris, a tots els punts neuràlgics amb una periodicitat assumible (no cada mitja hora ni cada tres quarts d’hora). D’aquesta manera, es reduiria considerablement l’ús del cotxe per venir al centre amb els conseqüents beneficis mediambientals i de trànsit que es donarien.

La setmana passada es van complir cinc mesos de l’entrada com a regidor d’ICV de Jaume Massanés, un home que no és del partit. Quina és la valoració que en fa de la seva tasca al consistori?

No conec exhaustivament el que ha fet, ja que hauria d’estar-hi a sobre i dins el grup municipal, però el que puc dir és que vaig ser una de les persones que el vaig defensar més perquè anés a candidatura amb possibilitats de sortir. Inicialment no va sortir, però com que ja teníem previst el relleu de l’Assun Reyes a mig mandat, tal com estava previst, la vam canviar i la vam substituir per ell. En general, tinc una bona opinió d’ell. És un home amb una oberta vocació de servei públic i de treball municipal i coneixedor de la realitat de Sant Cugat, especialment de districtes com Mira-Sol. Les referències que tinc són que està treballant molt i bé i que, per tant, crec que serà un bon regidor. És una persona de detalls, de coses quotidianes, municipals i crec que ha fet i farà una bona tasca.

A banda d’això, és membre del Grup d’Estudis Locals i col·laborador de la revista Gausac. Actualment, està immers en algun projecte d’investigació?

No, perquè treballo en una empresa d’automoció vuit hores al dia i perquè per fer recerca has de disposar d’un temps continuat i després que algú te la publiqui. És el gran drama d’aquest país! Per tant, sóc col·laborador de Gausac, faig ressenyes quan algú me les demana, algunes coses concretes, però no estic en cap projecte de recerca, perquè no tinc ni ganes ni temps i, ara mateix, prefereixo més llegir que escriure.

Com valora el nivell cultural de les activitats de Sant Cugat i de la seva gent?

El nivell cultural de les activitats de Sant Cugat és important i se’n fan forces. Potser masses i fins i tot penso que hauríem de discutir el Pla de Cultura i definir si realment fem masses activitats. Penso que és difícil digerir tanta activitat i que potser ens hauríem de replantejar si no estem fent masses, ja que molts cops unes se sol·lapen amb d’altres.

Però, en general, el nivell és bo, perquè, com he dit abans, el nivell sociocultural és bo i, per tant, hi ha una exigència d’activitats culturals d’un cert nivell. No obstant, el teixit associatiu és el que és i crec que de vegades n’hi ha masses activitats, ja que la gran majoria es concentren en cap de setmana. Però no està malament dins el nivell cultural del país.

Què ens pot dir dels dos models que proposa Sant Cugat, les activitats que es programen al Teatre La Unió i les del Teatre Auditori?

Representen dues trajectòries i dues possibilitats d’oferta ben diferents. El Teatre-Auditori el creà l’alcalde Aymerich amb la voluntat expressa de tenir un potent focus cultural perquè la gent no marxés a Barcelona. Va dissenyar un aparell molt gros, que és l’auditori, car de mantenir i que busca, bàsicament, omplir. Ara parlo de memòria, però em sembla que un terç del seu finançament és municipal o més, un 40%. Per tant, si no fes un tipus d’activitat d’espectacles tipus òpera, dansa o cançó o un teatre amb obres conegudes o actors famosos, segurament no ompliria i el forat seria més gran. Llavors és inevitable que, pel tipus d’equipament que es va fer, el model de l’oferta sigui aquest, que no el critico perquè té un públic de Sant Cugat i de fora i està bé que faci aquesta oferta.

Ara, la Unió això no ho pot fer. Té un altre format i està destinat a activitats més modestes. A més, aquí s’han juntat moltes desgràcies i poblemes. En primer lloc, la Unió fa molts anys que no troba una línia clara d’actuació. La seva fundació a principis del segle XX es troba emmarcada en un altre Sant Cugat, complint més les funcions d’Ateneu. Després de la hivernació que va representar el franquisme, no s’ha trobat un model a seguir per tal d’aprofitar el patrimoni descomunal que té. No hi ha cap entitat que tingui aquest patrimoni.

Personalment, crec que va arribar tard en arribar a un acord amb l’ajuntament per rendibilitzar la sala de teatre. Els últims anys complementava la programació amb el teatre auditori, a través d’espectacles infantils i tenia una línia de finançament de la Diputació. Actualment, això s’ha complicat amb tota la crisi de la Unió, que deu un fotimer de calers i que no sé si està embargada o l’estan a punt d’embargar.

En aquest sentit, crec que la Unió podria haver jugat un altre paper a nivell cultural i que haurien d’haver posat de bon principi aquell patrimoni al servei dels ciutadans. No obstant això, han sigut molt gelosos del que tenen i això els ha perjudicat a la llarga. És evident, no? És una evidència aclaparadora.

Què els recomanaria als santcugatencs per tal que fossin millors ciutadans?

Això és complicat, perquè cadascú és lliure d’actuar com cregui convenient. Però el que els hi recomanaria és que no perdessin mai l’interès per la gestió de la cosa pública en el sentit ampli, que s’interessessin, que participessin, ja que en la mesura que s’interessin i participin podran ser més exigents i més crítics amb el poder públic. I els recomanaria que no sentissin la desafecció que diu en Montilla, malgrat que n’hi ha motius per tenir-la, ja que com més autàrquica sigui la política, menys interès despertarà en ells.

A més, penso que una implicació major dels polítics en la societat reportaria una dedicació major dels ciutadans en els assumptes públics i una més gran participació en les eleccions. Crec que això és molt important, a més d’altres coses com que no es caguin pels carrers, que deixin les escombraries al seu lloc, però bé, això es dóna per suposat (jeje).

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *