Feliu Formosa (Sabadell, 1934) és un literat que, a primer cop d’ull, sembla una persona honrada, humil i, en definitiva, un bon jan. Ha dedicat bona part de la seva vida a fer de poeta, dramaturg, traductor i actor. Ha estat reconegut amb multitud de premis, d’entre els quals destaquen el Premi Carles Riba de 1977, la Creu de Sant Jordi de l’any 1988, el Premi Nacional de Traducció del Ministeri de Cultura de l’any 1994 i el Premi Nacional de Cultura de l’any 2002. A més, l’any passat va ser poeta d’honor de la 8a edició del Premi de Poesia de Sant Cugat i aquesta setmana, (dijous 19 de novembre) ha presentat, a la Biblioteca del Mil·lenari, el seu darrer llibre de poesia, La Pedra insòlita, de l’editorial Meteora, junt amb Anna Vila i Sandra Morera, mare i filla i coautores de l’obra.

En el llibre comenta que en un principi es va sentir inquiet per la falta de resposta a la idea d’escriure textos per a les pedres de la Sandra. La Pedra Insòlita és potser l’obra més difícil de les que ha escrit?

No. He trigat a escriure-la, però quan l’he escrit, estimulat per les imatges de les pedres, ho he fet en quatre dies. Els 49 Haikús i la Tanca final (són aquestes estrofes japoneses de 17 síl·labes, allò que fan els japonesos que pinten… ) els he escrit en quatre dies. No m’ha sigut gens difícil. Ha sigut una mica deixar-se guiar per la presència de les pedres, de la part plàstica de la història. A més, aquesta obra ha sigut una obra d’amor vers la Sandra, ja que fa 30 anys que la conec.

I així aquesta inquietud a la que es refereix en el llibre de què es tracta?

Quan la mare de la Sandra m’ho va proposar fa més d’un any jo anava donant llargues perquè no m’imaginava què podria sortir. Però, de cop i volta, en quatre dies vaig fer aquests poemes japonesos perquè un cop trobes la forma és molt senzill fer-ho, ja que és una forma molt codificada i facilita la feina. Cinc, Set, Cinc síl·labes i sempre igual. Aquest llibre ha patit un període d’incubació llarg fins que no vaig decidir el que faria, però quan vaig trobar la fórmula va ser molt ràpid d’executar-la.

Tornaria a repetir l’experiència?

Sí, però aquesta és una experiència acabada. La mare de la Sandra diu que fins i tot ella potser deixa de pintar les pedres. La Sandra és una noia molt deficient que no hi parla ni hi sent (es comunica per signes) i, per tant, no saps mai el que farà. Igual se’ns acut algun altre tipus d’estructura, no sé. Però el llibre aquest ja està acabat i, per tant, de moment, ho deixem estar així.

Escriure sobre les pedres de la Sandra, ha sigut com traduir el seu pensament?

Les pedres de la Sandra han sigut exposades força vegades a Igualada, a Gràcia, i jo sovint faig la presentació, junt amb la seva mare. Llavors en aquest llibre el que he fet jo ha sigut traduir en paraules les pedres de la Sandra. Sempre he dit que em recorden als quadres del pintor Mark Rothko, que justament el cito al començament del llibre. És un artista que pinta unes franges de colors, però en quadres de gran format. Escriure sempre és traduir, a partir d’algun estímul.

És aquest llibre també una manera d’acostar la poesia a un lector que ha oblidat aquest gènere literari?

Sí, això molt i justament aquest migdia m’ho comentava la meva dona. Perquè ella, que és infermera i ha deixat el llibre a persones de l’ambulatori que mai llegeixen poesia, m’ha dit que l’han llegit molt fàcilment. Per una cosa molt evident i és que són poemes molt clars que no plantegen cap dificultat. Ja es tractava d’això, de fer una obra que no plantegés cap problema estètic de gran altura, sinó que fos una cosa molt senzilla i al mateix temps rigorosa. Rigorosa pel tipus de mètrica que utilitza i d’això se n’adona la gent.

Així doncs, creu que la poesia acompanyada de fotografies és més digerible per la nostra societat audiovisual?

Sí, la poesia acompanyada d’il·lustracions dibuixades o pintades o, en aquest cas, fotografiades… La poesia, per exemple, cantada, acompanyada de música… La poesia a través d’altres arts passa més fàcilment. S’ha de dir però que jo he escrit força poesia, he escrit 12 llibres abans i que aquest és el més petit de tots.

Com a traductor de múltiples obres de la literatura universal i local, de quin autor o de quines literatures n’ha après més?

Tradueixo de l’alemany, clàssics alemanys, Schiller, Goethe,  els romàntics del segle XIX i després també Bertolt Brecht i un poeta austríac que va morir molt jove, Trakl que té una obra magnífica. Aquest darrer fa una poesia molt se somni, molt lírica, visionària. De tot això n’he après molt i també m’ha servit per escriure la meva pròpia poesia: poemes molt fàcils d’entendre, però que no són senzills de fer. Arribar a la senzillesa no és fàcil. De vegades això és complicat i és el que més demana reflexió.

Què aconsellaria a les noves generacions d’escriptors que pugen ara?

Fa molt temps vaig donar un premi a menors de 25 anys, el Premi Martí Dot, a Sant Feliu de Llobregat i els vaig aconsellar que llegissin molt la poesia dels clàssics, poesia castellana de la generació de Machado, Lorca i companyia i els catalans perquè fossin rigorosos. Gabriel Ferrater, que justament vivia a Sant Cugat, sempre aconsellava als joves que escrivissin sonets, que és la forma més rigorosa per aprendre. Per ser poeta i escriptor es tracta de ser observador i de saber convertir la realitat en literatura que això es una cosa que s’adquireix amb el temps.

Vostè que ha sigut poeta d’honor de Sant Cugat, què li sembla la seva vida cultural?

Bé, jo tinc amics aquí: Josep Maria Jalmar, Sam Abram, Santos Hernández,… Són gent que viu aquí i fa anys que els conec. He tingut molta relació amb Sant Cugat perquè durant molts anys els meus pares havien tingut una casa a Mira-Sol. Sobre tot destacaria les llibreries que té i els seus catàlegs.

A més, valoro molt la gent que ha dedicat moltes hores i molts dies a millorar la vida cultural de Sant Cugat, com la Dolors Vilarasau, per exemple, l’equip del Pedra i Sang, l’espectacle que parla sobre la mort de l’Abat Biure. Sant Cugat és un lloc bastant privilegiat en aquest aspecte. És un indret on hi viu molta gent del món intel·lectual, potser per la proximitat amb Barcelona i per les seves condicions favorables, ja que és una ciutat molt habitable.
_________________________________________________

La mare de la Sandra ens explica que les exposicions de les fotografies de les pedres de la seva filla i el propi llibre han suposat una experiència molt positiva per la Sandra, ja que ha sigut la manera d’integrar una persona «especial» en la societat «normal». En aquest sentit, ens comenta que els Jocs Paraol·límpics i els Special Olímpics no li fan tan bé com iniciatives com aquesta que pretenen fer visible els treballs d’aquest tipus de gent que sovint passa desapercebuda a la nostra societat. La Sandra pinta pedres des del 2007 i, des del març del 2008, que n’exposa les fotografies de les pedres que li fa la seva mare.