La Pepa se’ns jubil·la. Als 86 anys d’edat ha anunciat que, per motius de salut i de vellesa, deixarà de formar part de la Taula de Discapacitat, promuga per l’ajuntament de Sant Cugat per tractar els temes que més preocupen a aquest col·lectiu. Així ho va comunicar fa unes setmanes a la premsa local i així ho va fer saber a un servidor el dia que anava a veure un concert del Bebo Valdés al Teatre Auditori.
I és que les seves ganes de viure intensament la realitat que l’envolta evitaran que es conformi amb una vida corrent de iaia escarxofada en el sofà veient la tele. De ben segur que, encara que hagi renunciat a la vida associativa de la ciutat, sempre que es trobi amb un xic d’energia, sortirà de casa seva (residència de la Generalitat de Santa Rosa) i se n’anirà a voltar pel seu poble de l’ànima. Tot i que a la seva edat, si un dia se sent més cansada, es podrà permetre la llicència de quedar-se tranquil·lament al seu llit escoltant Ràdio Sant Cugat.
La Pepa ha donat molt a la nostra vil·la i els reconeixements no sempre li han arribat en la justa mida. Fins l’any 2005 no va rebre un Premi Sant Cugat, edició moderna y oficial de l’antic Santcugatenc de l’any. Sens dubte, la nostra Pepa n’és un exemple d’una vida entregada als altres, més enllà de la data oficial de jubilació en el DNI i un referent per tots aquells avis que, amb plenes facultats mentals poden donar molt encara a la nostra societat.
Tot seguit us copio la Saga de Sant Cugat que vaig escriure jo mateix a la revista ON? Sant Cugat fa tres anys i que l’any passat l’actual redactor en cap, en Daniel Romaní, va incloure en el llibre «Les Sagues de Sant Cugat».
———————————————————————————————–
Els Llunell tenen una persona clau a Sant Cugat: la Pepa de Cal Cordills, una dona que, malgrat la seva invalidesa, ha estat sempre allà on hi ha hagut festa a la ciutat. En aquests indrets, ha transmès sempre la seva alegria i les seves ganes de viure i, sobretot, el més important: s’ha ofert ella mateixa al poble. Una voluntat de servei als altres que ha heretat de la seva família.
La família Llunell de Cal Cordills
L’ascendència dels Llunell de Cal Cordills neix amb el besavi de la Pepa, un pagès que va viure al carrer del Sol, a una casa pairal, i que va ser molt conegut al poble per fer ornaments amb cordills pels cavalls i per fabricar xurriaques per pegar a les bèsties. En aquesta casa, va néixer l’avi de la Pepa, el seu pare, Joan Llunell (1882-1934) i també els seus oncles, Jacint, Pantaleó, Albert i una nena que va morir als pocs anys de néixer a causa de la meningitis. L’hereu, Joan Llunell, va contraure matrimoni el 1905 amb Manela Sangés de Cal Tadeio i es va quedar a casa per tenir cura dels seus pares, seguint la tradició catalana d’aleshores. El Jacint també es va casar i se’n va anar a viure a Barcelona. El Pantaleó es casà amb una noia del poble, de Cal Feliuet, i va heretar unes terres, un carro i un cavall per treballar-les. Per últim, l’Albert, va originar un conflicte familiar tan gran que va provocar la mort de pena dels avis de la Pepa. Circumstància que va obligar a Joan Llunell a traslladar-se amb la seva família a prop de la casa Quitèria, al carrer Vinyoles, situada allà on ara s’està construint el quart aparcament públic de la ciutat.
El matrimoni Llunell – Sangés
En aquest moment, el matrimoni Llunell – Sangés ja tenia quatre fills: El Jacint, el Joanet, l’Aurèlia i la Pepa (1922), que als nou mesos va agafar la ‘polio’ i es va quedar paralítica. Des que van viure en aquesta casa, el pare de la Pepa, en Joan, va haver de 
treballar de forner a ‘El Siglo’, popularment conegut com Cal Mari-àngels, al mercat Pere San. Anys més tard, la família es va traslladar a l’antic edifici de la Creu Roja, la Villa Ángeles, on actualment hi ha la botiga Milar. Allà, els pares van fer de conserges per guanyar-s’hi la vida. El fill gran, el Jacint, va fer d’ebenista a la casa Maristany a Barcelona envernissant pianos. El segon, el Joanet, va treballar la pedra artificial, a la casa Veí del costat de la Sagrada Família, i fins i tot va col·locar vàries boles a dalt de les cúpules del monument. A més, posteriorment, va muntar un taller al carrer Vallès, enfront de l’actual comissaria de la policia nacional i va treballar amb els seus fills per edificis del poble, com a ara la façana de La Caixa dels Quatre Cantons. Tornant cap enrere, als anys 30, la seva germana, l’Aurèlia, ajudava a casa els seus pares amb la consergeria, guarint les ferides de la gent que demanava la seva ajuda, sempre i quan aquestes no fossin greus. Si ho eren, el doctor Galtés era l’encarregat d’atendre els accidentats del poble. A més, a les estones lliures, per guanyar-se un sobresou, la seva germana feia guants per una casa de Barcelona. L’any 1934, el pare de la Pepa va morir i, dos anys més tard, la seva mare també ho feia després d’estar un temps malalta.
Les circumstàncies van impedir la família continuar amb la consergeria de la Creu Roja i van traslladar-se al carrer de les marxes, aquell que fa cantonada amb l’Endevallada. Allà, el seu germà Jacint va conèixer una noia i es va casar pocs mesos abans d’esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936). La seva germana Aurèlia se’n va anar a viure al carrer Villà amb el seu marit. En aquesta darrera casa, la Pepa va viure uns 60 anys de la seva vida i va veure néixer els seus nebots, els fills del Joanet, patint també la mort de tots els seus germans. Actualment, però, la Pepa, amb 83 anys, viu a la residència de la Generalitat de Sant Cugat.
L’orgull de ser paralítica
Als nou mesos, la Pepa va agafar la ‘polio’ i es va quedar invàlida. Després de la guerra, l’any 1950, va fer operar-se de les cames i va poder caminar amb bastons. Això va ser com un miracle per ella, ja que això li va permetre anar sola pel carrer i durant uns anys es va sentir com una persona normal, com una dona normal. Podia agafar el tren, l’avió, el vaixell, l’autobús, encara que caminava més a poc que la resta de gent no discapacitada. Tenia certes dificultats per moure les cames, però ella no es donava compte d’aquests impediments, ja que la millora havia sigut considerable. Per tant, tot i romandre paralítica prop de 83 anys, ha viscut feliç tota la seva vida. La Pepa sempre diu que els discapacitats no arriben allà on hi arriben els que estan bé, però que els que mantenen el cap serè, poden pensar i fer molt a la seva manera i, en cap cas, són uns inútils.
Tota una vida fent de modista
La Pepa Llunell ha treballat tota la vida de modista. Va tenir sempre moltes noies aprenent a cosir. En aquella època, les noies sempre anaven a la fàbrica i, per les tardes, aprenien a cosir. Eren tractades com si fossin de la mateixa família. Tanmateix, ella no hauria estat res si no hagués anat, en acabar la guerra, a aprendre a cosir a l’acadèmia de modistes de les golfes de la Casa Abacial, creada per Mn. Griera i la professora Victòria Cleris, filla de Sant Cugat i encara viva amb més de 90 anys.
Com a modista, la Pepa ha fet molta roba, i de tot tipus. Fins i tot roba de llenceria i també vestits de núvia, de primera comunió o de bateig. De tots els vestits que ha confeccionat, destaca el vestuari de l’escenografia que va preparar per una ballarina santcugatenca, Anna Maria Barberà. A més, quan arribava el Carnaval, sempre intentava fer els vestits més macos per presentar-los al concurs que organitzava la Unió. S’esforçava tant, ella i les seves aprenents, que, normalment, sempre premiaven els vestits de la Pepa. Recorda ella que, una vegada, dels 16 premis que hi havia per repartir, 14 van ser atorgats a vestits fets per les seves noies. Aquest concurs es va celebrar fins i tot en època del general Franco, però l’any 1965, la Unió va caure en mans franquistes i va perdre tota la seva essència, que tant agradava als habitants de Sant Cugat. Era una societat, la Unió, massa progressista, pel règim de l’època. Fins la mort del dictador i l’arribada de la democràcia, la Unió no va tornar a agafar la popularitat que sempre havia tingut la institució. En vida de Franco, però, va tenir molta acceptació, per part del poble, una festa que es feia pel dia de la mona, per Pasqua Florida.
La Festa dels Avis i la Pepa actual
Aquell dia, cada àvia anava acompanyada d’una noia jove que duia un ram de flors ben maco. Les dues anaven a la missa major i després en processó amb les altres parelles per tot el poble, caminant al ritme de la música que tocava la banda. A més, a cada àvia, La Caixa de Pensions els donava una llibreta amb diners, que simbolitzava la mona de pasqua que la fadrina regalava a la fillola. Moltes noies que havien cosit per la Pepa havien estat filloles aquest dia tan assenyalat. Aquesta celebració l’anomenaven la Festa dels Avis. Després de la dictadura i un cop instaurada la democràcia, la Pepa ja no va fer de modista de manera professional, perquè estava jubilada. No obstant això, encara va confeccionar vestits pel Carnaval als avis de la Llar de la Parròquia, fundada l’any 1980, a més d’organitzar desfilades de moda. Els vestits que confeccionava eren de qualsevol època històrica, de Maria Antonieta, de Polison, de Marinyac, de l’estil de Moulin Rouge. Ara, degut a la seva edat avançada, la Pepa ja no cus vestits, però encara té forces per assistir a tots els actes cívics i culturals que es fan al seu estimat Sant Cugat.
La saga continua…
Fa pocs mesos, va néixer el petit Guiu Llunell (13 de juliol de 2006), que, si no hi ha un canvi en l’ordre dels cognoms, serà qui perllongarà el cognom principal de la família de Cal Curdills, almenys durant dues generacions més. Un nen que és fill de la Rosa Estany i l’Oriol Llunell (1974), un noi que s’ha mantingut, molt proper a la vida social de Sant Cugat. Ha jugat a l’equip de futbol del Sant Cugat Esport, ha sigut voluntari de la Creu Roja durant molts anys, membre dels Joves de la Parròquia i casteller de la coia de la ciutat. A més, va ser de les primeres persones en jugar a rugby en els inicis del Club Rugby Sant Cugat, entre els anys 1988 i el 1992. Però ell no representa un cas aïllat en les noves generacions, en el seu arrelament a la ciutat, ja que el seu germà petit, el Bernat (1981), ha jugat en un dels equips de la Penya Blaugrana i actualment treballa a la Unió i porta la il·luminació del grup local de teatre Fila Zero. Dos germans fills de Rosa Maria Cañameres i Ramon Llunell (1946), nebot de la Pepa i conegut pel fet de ser el president durant molts anys de l’Associació de canaricultors de la ciutat i per la festa del carnaval que organitzava cap els anys ’90 amb el Grup de Ball de la Unió. I també la ciutat coneix el seu germà Joan (1940) per participar a la Coral de la Unió i per continuador del negoci familiar de pedra artificial al mateix local que tenia el seu pare al carrer Vallès. Tot plegat un munt d’activitats que no fan altre cosa que demostrar que l’amor per Sant Cugat de la família Llunell de Cal Curdills no s’acaba amb la Pepa, sinó que continua ben present en tots els membres d’aquesta saga.