Nit del 7 de gener. Falta poc menys d’una hora perquè comenci el derbi i amb prou feines puc comptar cinc persones a la seu de la Penya Blaugrana. La pluja i TV3 segurament són la principal causa del poc públic assistent. Per passar l’estona fins a l’inici del partit demano un refresc a la cambrera i agafo un bon lloc per poder gaudir plenament de l’espectacle. En aquest moment em dono compte que la llei antitabac de la ministra Salgado està funcionant a ple rendiment. L’aire que respiro és totalment saludable. Encara que jo no les tinc totes i espero a que la sala s’ompli una mica més per afirmar que, efectivament, en aquest local no està permès fumar.

Poc a poc es va omplint la sala i ara sí que es comença a respirar un ambient de partit especial. Només resten cinc minuts perquè s’iniciï el derbi i ja som a la sala unes quaranta persones, majoritàriament joves. Tothom està expectant. L’àrbitre xiula i la pilota comença a rodar. Als vuit minuts de joc s’escolten els primers crits de protesta per una falta de Domi sobre Deco a la frontal de l’àrea gran de la porteria de l’Espanyol. Més tard, es produeix l’escena còmica de la nit. Sánchez Llibre i Laporta intenten que la pantalla que repeteix les jugades del partit als presidents caigui cap a baix. Aquest fet provoca les rialles de la gent del meu voltant. Malgrat aquest incident, el públic està concentrat en el partit i protesta totes les jugades desfavorables pel Barça i aplaudeix tots els encerts del seu equip. De la Peña serà un dels principals esbroncats per la parròquia blaugrana de Sant Cugat i Samuel Eto’o un dels més aplaudits. A mesura que avança el partit, l’ambient es comença a escalfar i al minut 43 la sort de Deco fa que Kameni, incomprensiblement, deixi passar la pilota a l’interior de la seva porteria. La sala sencera esclata de joia i els crits d’ oé, oé, oé no es fan esperar. Fins i tot un grup es posa a saltar i a ballar d’alegria com si d’una final es tractés. El Barça està guanyant el derbi.

A la segona meitat del partit, encara no hi és tothom en el seu seient, quan Eto’o en el primer minut de joc aprofita una magnífica passada de Ronaldinho per clavar la pilota al fons de la xarxa. Crits d’alegria un altre cop al meu voltant. Cinc minuts més tard es produeix la jugada màgica de la nit que Deco, per poc, no pot enviar a gol. Aplaudiments per aquesta obra d’art inacabada. El Barça es comença a agradar i ho intenta fer bonic. El públic ho està passant d’allò més bé. Fins que en el minut 10 Motta involuntàriament deixa estabornit Deco que es veu obligat a abandonar el terreny de joc i la preocupació dels aficionats es fa palesa en els seus rostres. A més, quatre minuts més tard un silenci sepulcral envaeix el local, l’etern Tamudo ha marcat per l’Espanyol i la incertesa del resultat fa augmentar la preocupació dels assistents. Torna la crispació a l’ambient i ho comencen, altre cop, a protestar tot. El Barça no controla el ritme del partit i l’Espanyol intenta la remuntada. No obstant això, l’equip blaugrana deixa passar els minuts i quan l’àrbitre per fi xiula el final del partit, el públic aplaudeix el seu Barça imparable. Després alguns es queden gaudint de la victòria amb els amics i uns altres marxen feliços a reviure en somnis una altra nit pel record.